El llegat de la massacre de l’11-M

La pèssima gestió comunicativa que va fer el Govern d’Aznar del brutal atemptat terrorista de l’11-M, insistint en la hipòtesi etarra quan, una vegada superat el xoc i la confusió inicial, ja hi havia prou indicis com per privilegiar l’autoria islamista, va donar peu a la normalització de l’ús de la mentida en política com a mitjà per mantenir-se en el poder. Ho va intentar sense èxit el PP i així ho va fer Zapatero el 2008 negant l’existència d’una crisi econòmica, i així acaba de fer-ho Sánchez, qui, després d’haver-ho negat reiteradament, ha promogut l’amnistia pels fets vinculats al procés. Però a més d’aquesta manera de fer política que s’avançava a l’era de les fake news, la inesperada arribada de Zapatero a la Moncloa va permetre la incorporació a l’agenda política d’algunes qüestions altament divisives que des d’aleshores han alimentat la polarització. Des de la llei integral de violència de gènere a la promoció de la igualtat, passant per la llei del matrimoni homosexual o la llei de memòria històrica, entre altres, malgrat els avanços socials que han permès i que en molts casos no han sigut derogades, van provocar protestes convenientment alimentades per un PP que se sentia injustament desallotjat del poder. S’iniciava així una etapa de mobilitzacions al carrer tan legítimes des del punt de vista democràtic com ho són també les decisions adoptades per majoria parlamentària. Tot i que el que ha tingut més impacte en la vida política espanyola va ser el compromís de Zapatero, fet quan no s’intuïa la seva victòria i per tant concebut només per ser una promesa electoral, de donar suport al nou Estatut tal com sortís del Parlament. Aquesta promesa no es va complir, però res del que ha passat a posteriori a Catalunya s’explica sense aquest aval que va incentivar la competència interna en el camp del nacionalisme català per penjar-se les medalles i sense les expectatives que va generar, que al revelar-se falses van alimentar la frustració i la deriva secessionistes promoguda per les seves elits. Aquest compromís va ser el resultat de la primerenca assumpció per part del PSOE de la seva incapacitat per collir una majoria absoluta i l’acceptació de la seva dependència dels partits d’àmbit no estatal per governar, que comportava uns intercanvis en matèria de política autonòmica difícilment assumibles pel PP. Mentida, polarització, competència entre partits nacionalistes, procés sobiranista, dependència de partits d’àmbit no estatal i (auto) marginació del PP constitueixen el llegat de l’11-M. Des d’aleshores l’absència de grans consensos presideix la nostra vida política. No està de més recordar que les grans divisions sostingudes en el temps i l’abús de les decisions majoritàries mai han tingut un final feliç. Per això, davant els que injurien el llegat de la Transició cal recordar-los el lamentable llegat de l’11-M i retreure’ls que el continuïn alimentant. I als que el reivindiquen, cal criticar-los que no l’emulin.

El més llegit