No donar res per descomptat

No hem de donar res per descomptat, ens suggeria aquesta setmana Margaret Atwood en una entrevista en què tant parlava de literatura com de feminisme i donava, entre línies, les receptes d’un bon viure. Per passar fulls d’un calendari fa falta certa dosi de pragmatisme, de sentit comú amb un punt de fuga que porta on habita la imaginació, i Atwood desplega tot un corpus de sana supervivència en temps inestables. El nostre cervell pren contínuament microdecisions més o menys complexes per permetre que continuem endavant, des de respostes tan automàtiques com el bombatge d’aire o sang que alimenta el nostre cor fins a aquest civisme que ens fa frenar davant un semàfor vermell. Decisions apreses o reflexos, preses després de l’observació de l’entorn, a partir de la imitació i la prova-error, igual que un gps necessita informació abans de traçar un recorregut. Som molt màquines, segons es miri, amb les nostres rutines i els nostres reflexos, les nostres agendes i compromisos que semblen inassumibles de conciliar i que com per art de màgia es compleixen. En el fons ens passem la vida calculant probabilitats en un intent de no fer passos en fals en una vida d’un funambulista, en un equilibri es diria que impossible sobre una corda que es balanceja a molta altura, però de la qual poques vegades en som conscients, no podríem viure sempre amb aquest ensurt al cos. Donem per descomptat que tindrem sempre sostre, aigua calenta, pares i fills, el gat amb què hem crescut, són creences que tenim implantades com la mateixa pell. I aquestes conviccions es tornen una cuirassa, aquesta zona de confort fantasma que ni som conscients de tenir, de la mateixa manera que un algoritme fa els seus càlculs per oferir-te serveis i productes que creu que necessites. Però fins i tot l’algoritme falla. No donar res per descomptat és assumir que tot pot canviar de la nit al dia, que ja ho fa de manera gairebé imperceptible, però que aquest vertigen que fa perdre pistonada al filferro no ha de portar-nos al pànic, sinó a un nou pas tot i que al principi sigui insegur, potser a una caiguda de què ens acabarem aixecant macats, però ens tornarem a redreçar. Abraçar la resiliència Llegir Margaret Atwood és abraçar la resiliència malgrat que hàgim gastat la paraula de tant abús, sota la pell castigada del nom batega amb força tot el seu sentit. Igual passa amb el feminisme, més dividit que mai, que afronta una contestació que amenaça de fer-lo retrocedir, tan bé que anàvem. Els vaivens de la Història ja ens han ensenyat que èpoques de grans avenços de la dona han donat peu a altres etapes més fosques. Les sufragistes espanyoles van aconseguir el vot femení i l’accés de dones a professions i càrrecs on només hi havia homes ja fa cent anys, però l’apagada masclista que va portar la guerra i la dictadura va esborrar literalment aquells esforços. No donem per descomptat que la igualtat ha arribat per quedar-se, que els sostres de vidre que s’enderroquen a poc a poc s’han trencat per sempre, que els drets conquistats ja són un terreny guanyat. "No ens podem relaxar", advertia la Cati, una dona jubilada que va participar en la manifestació del Dia de la Dona a Barcelona. És la veu dels que saben d’on venim perquè hi ha estat, o ho ha viscut a través de la seva mare o la seva àvia. Vivim en un estat d’ansietat, sí, d’acord. Però no són temps per parapetar-nos a les nostres zones de fals confort.

No donar res per descomptat

Vivim instal·lats en una falsa zona de confort que ens protegeix, però ens distreu de riscos que hem d’aturar

El feminisme, més dividit que mai, afronta una contestació que amenaça amb un retrocés de drets aconseguits que no podem tolerar

El més llegit