Puigdemont és imprevisible. Ho va ser quan va fer marxa enrere i no va convocar eleccions després de l’1-O. També quan, després de la declaració d’independència, va aparèixer sobtadament a Brussel·les. Mirar d’aclarir el seu full de ruta és un esport de risc. Més d’un socialista es va posar les mans al cap quan Pedro Sánchez es va aventurar a formar Govern amb el seu suport. No sembla un carreu sòlid per elevar cap projecte. Massa canvi d’opinió –no sempre ajustat a la lògica ni a la lleialtat–, una sòlida experiència a dilapidar ponts –vegeu la sortida del Govern– i una empedreïda volença per triar la via més favorable als seus interessos particulars. Sempre per Catalunya, per descomptat. ¿I això què significa? Doncs, bàsicament, qualsevol opció que desgasti ERC. De la sanitat, l’educació o els preus de la vivenda ja s’encarregaran els tristos que estan per teixir solucions.