Passejos diürns amb el meu pare

Surto de casa, i al vestíbul topo amb una parella jove. "¿Coneix vostè Ics?". No, no tinc el gust. "Ics és el meu cosí –diu el noi–. El truquem al mòbil però no contesta. Estem preocupats. Viu aquí, en un pis compartit." M’afegeixo a la indagació descartant a les bústies els veïns de tota la vida i obrint possibilitats en noms que em resulten desconeguts en aquesta atribolada finca de 1876, amb un tràfec continu de joves, ja que els lloguers a Barcelona s’han convertit en una ferida. Dedueixo que hi deu haver un parell d’habitatges comunals. El pis turístic, en canvi, el tinc ubicadíssim. Tot canvia. Deixo els nois amb la seva investigació i segueixo a la meva, que és acompanyar el meu pare a l’hospital públic per a una ITV vascular. Marxo pensant que a Ics no li ha passat res dolent, i en la temptadora idea de desaparèixer esborrant el rastre, com unes vacances d’un mateix, per reaparèixer en un altre lloc llunyà amb identitat diferent i una vida inventada. Absentar-se. Hi ha dies, deia Katherine Mansfield, en què et sents com la mosca que ha caigut al bol de llet i ha aconseguit escapar-ne nedant, però està massa xopa (de llet) per arremangar-se i anar al gra. Esperem torn a la sala d’espera de blancor làctia. Sempre caminem en estat d’espera, que, ben portada, pot resultar gratificant. Quan liquidem l’assumpte, amb visita per d’aquí sis mesos, el meu pare està cansat, li fa mal la cama i proposa que ens asseguem. Escollim un banc en una assedegada zona enjardinada, on conviuen malalts ingressats a l’hospital amb els pacients de les consultes externes. —¿Ho veus? –li dic–, estàs fet tot un xaval. El meu pare em fa una mirada de trinitrotoluè, però capta la ironia i somriu: —¡Si soc tot goteres! Sempre hem sigut dos púgil, el meu pare i jo, però a hores d’ara ho som de la categoria peso ploma. ¡Què dic, ploma! Minimosca. Una altra vegada, la mosca. S’està bé aquí, em dic mentre observo les persones que transiten pel jardí moix i pensant en la necessitat de mantenir la sanitat pública. Tot i que tot transmuti, alguns conceptes s’haurien de mantenir soldats en la realitat, com aquests farallons que treuen pit contra el mar. Al diari llegeixo que la sanitat catalana ha augmentat a penes el 3,6%. Mentre a Madrid copen els titulars l’amnistia i els koldos, aquí, a l’oasi sense aigua, estem en una altra pel·lícula, amb un projecte pressupostari, a propòsit del reble del Hard Rock, el casino amb forma de guitarra. Em temo que al final ens el colaran. —Bah, sempre passa el mateix –diu el meu pare, com si m’hagués llegit el pensament. Pot ser que s’atabali amb medicaments i els noms de malalties, però de vegades l’edat li treu una lucidesa més fina que la navalla d’Ockham. Torno a casa. Han penjat un cartell a la recerca del desaparegut, un rètol que desapareix (també) al cap de 24 hores.

El més llegit