Investigar no és condemnar

Una vegada analitzat l’informe elevat per part del magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García Castellón, després d’una instrucció no exempta de polèmica, la Sala Penal del Tribunal Suprem s’ha declarat competent i per unanimitat ha decidit obrir una causa per investigar i, arribat el cas, enjudiciar l’expresident de la Generalitat i ara eurodiputat Carles Puigdemont i Ruben Wagensberg, actualment diputat al Parlament de Catalunya, tots dos per delictes de terrorisme relacionats amb el cas de Tsunami Democràtic. El tribunal afirma que els fets que s’imputen a aquesta mobilització a la interlocutòria s’incardinen en el delicte de terrorisme, és a dir, s’ajusten a l’actual definició d’aquest fenomen al Codi Penal. Tot i això, cap dels fets referits s’ajusta a la idea social de terrorisme fruit de la nostra memòria col·lectiva i que està vinculada al terror que sembrava ETA i més recentment l’islamisme, tots dos assassinant indiscriminadament. No obstant, la reforma del Codi Penal que es va portar a terme el 2015, sigui dit de passada amb el suport del PSOE, i que s’emmarcava en la lluita global contra les accions del terrorisme islamista, juntament amb la voluntat d’endurir el tractament penal de la violència de carrer, ha fet possible que la justícia, gràcies a ampliació de la definició de terrorisme que se’n dedueix, arribi a considerar com a tals alguns actes que per a molts se situen més en l’àmbit de la participació política i que, per tant, veuen en aquesta causa una persecució de la protesta. Per això aquesta mateixa setmana organitzacions i personalitats del món de la comunicació i l’espectacle s’han mobilitzat en defensa del dret a la protesta i de manifestació sota el lema Protestar no és terrorisme. I tot i que difícilment es pot demostrar l’existència d’una relació de causalitat, el cert és que aquesta decisió judicial no pot separar-se del context polític en què es pren. Això és, en plena negociació de la llei d’amnistia embarrancada precisament per la inclusió del terrorisme com a línia vermella i després que el PSOE, a través del seu acord per a la investidura amb Junts per Catalunya, acceptés la idea de lawfare, fet que alimenta la sospita que a Espanya hi ha jutges prevaricadors, una cosa que va merèixer el retret unànime de les diverses instàncies del poder judicial i de totes les associacions judicials fins a arribar a accions de protesta insòlites per a la magistratura. Tot això ha acabat donant lloc a una incòmoda situació de desconfiança entre institucions, en particular entre el poder executiu i el poder judicial, que els posa tots dos permanentment sota la sospita d’interferències indegudes. Els poders en un Estat de dret han d’actuar de manera independent, han d’evitar invasions en les seves respectives competències i desqualificacions mútues que contribueixin a minar la confiança dels ciutadans en les institucions. I ciutadans i polítics han de recordar que una investigació judicial no equival a tenir ja dictada una sentència judicial, que regeix la presumpció d’innocència i que en nombroses causes vinculades al procés sobiranista les decisions judicials no han considerat provats els delictes imputats inicialment, com ja va passar amb el delicte de rebel·lió. I menys si ja d’entrada els indicis són, si més no, poc concloents.

El més llegit