Avui dia l’impacte d’una mort i, sobretot, el record que perdurarà d’aquella persona es mesura també a les xarxes socials. El caràcter espontani i les adhesions en el dolor que ha provocat el traspàs de Joaquim Mallafrè, traductor, lingüista i escriptor, són la prova que l’obra que ens deixa té un pes essencial en la literatura catalana de les últimes dècades. Els traductors viuen sempre en un espai intermedi, a l’ombra de l’autor però a la llum de la pròpia creació, i en el cas de Mallafrè aquesta presència s’havia fet visible de manera discreta i pausada, com era ell, però també amb una influència que creixia des de la meravella del text traduït. Això es transmet de forma vital, aquests dies, en dues intervencions públiques que s’han recuperat a les xarxes: la seva participació el 2018 al programa literari Ciutat Maragda, de Catalunya Ràdio, per parlar de l’Ulisses de James Joyce, i la lectura en veu alta de les últimes pàgines de la novel·la, amb el monòleg de Molly Bloom que posava fi a la seva lectura pública a la llibreria Calders, per celebrar el centenari de la publicació, el 2022.