El segon txupinazo d’Unzué

Benaventurat el que té una oportunitat i l’aprofita. Ho sap Juan Carlos Unzué, que al llarg de la seva vida esportiva com a porter se les haurà vist moltes vegades davant de l’oponent que llança el penal pensant en el seu moment de glòria. És un instant i ha passat, per a bé o per a mal. El futbolista navarrès, exporter d’equips com l’Osasuna, el Barça i el Sevilla, entrenador i comentarista, va viatjar dimarts a Madrid per participar al Congrés dels Diputats en una jornada informativa sobre el que suposa tenir la malaltia que ell té des del 2019, l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA), sobre l’impacte que té en una persona i en la seva família. Amb una desena de companys, es va desplaçar fins a la capital –es pot imaginar l’esforç d’intendència–, per tal d’alliçonar els que han de participar en la redacció d’una llei que els ajudi i els faciliti la vida. No anaven en tractor, sinó en cadira de rodes. I es van trobar amb un auditori penosament escàs. Lluny d’intimidar-se, Unzué va criticar als representants de la sobirania popular ("¿quants n’han vingut?, ¿cinc?") una falta d’empatia com aquella pels problemes reals de persones que mereixen atenció immediata i urgent perquè la seva malaltia els deixa impossibilitats amb rapidesa. Va agafar el focus i el va dirigir contra el pati de butaques, i així va multiplicar la seva pròpia visibilitat. Val la pena escoltar íntegre l’estirada d’orelles que va clavar a la casta política. El seu parlament s’ha fet viral i la reprimenda ha tingut un ressò immens. Va ressonar gairebé tant com el txupinazo que va llançar des del balcó de l’ajuntament de Pamplona el 6 de juliol del 2020, per a orgull dels seus paisans, i que va dedicar als sanitaris i als malalts d’ELA. Desenes de milers de persones li van prestar atenció llavors, igual que aquests dies. Unzué es va preguntar què és això tan important que havien de fer els diputats per no asseure’s a escoltar què necessiten els espanyols que d’un dia a l’altre reben un diagnòstic que inclou una debilitat muscular progressiva i una curta esperança de vida. Un diagnòstic que demana atenció professional de tot tipus, els deixa postrats i aboca les famílies a la ruïna en les seves últimes fases. Uns altres els que estan fent pena Com a contribuent i com a votant, a mi també m’agradaria molt saber on es trobaven aquests senyors i senyores, què va ser el que els va allunyar del que de veritat interessa. Amb la seva absència van enviar el missatge equivocat que la situació dels malalts d’ELA és un assumpte de segona categoria. Ho és sens dubte per al Govern progressista. La llei d’atenció a les persones amb ELA va ser una de les que es van quedar al calaix amb l’avançament electoral de Pedro Sánchez. La tramitació, impulsada per Ciutadans i aprovada per unanimitat al Congrés, ha sigut un periple interminable, una frustrant successió de pròrrogues, ajornaments, esmenes i convocatòries de grups de treball. D’aquesta norma empantanegada depèn la vida digna de malalts que es queden sense temps, quina paradoxa. En una de les entrevistes que li van fer quan va revelar el seu diagnòstic d’ELA per ajudar a visibilitzar els drets del col·lectiu, Unzué va assegurar que continuarà lluitant mentre pugui, "però si tinc la sensació que faig pena em posaré a un costat". De moment són uns altres els que l’estan fent.

El més llegit