¿I on és el mediador?

Vam conèixer el nom del denominat verificador la primera setmana de desembre i, des d’aleshores, els seus cognoms han fugit dels titulars i de les informacions sobre la llei d’amnistia. Era Francisco Galindo Vélez i vam haver de fer una cerca per saber qui era. Recordin que es tracta d’un diplomàtic salvadorenc que va estar com a ambaixador d’El Salvador a França entre el 2010 i el 2015 i, més tard, va donar servei a l’ambaixada del seu país a Colòmbia, entre el 2016 i el 2020. Ho recordava en el seu comentari dels matins Carlos Alsina i vaig caure en el seu nom, que vam repetir moltes vegades aquells dies com si fóssim lloros. Degué treballar tres dies com a màxim, però ara ha desaparegut de tota informació, tot i que les negociacions es mantinguin. Es va vendre com una figura important sobre el que estava a punt d’arribar. Es va dir que la seva tasca consistiria a coordinar el mecanisme internacional que havia de verificar la negociació, que també comptaria amb el suport de la fundació Henry Dunant. Tampoc aquesta fundació ha tornat a incloure’s en cap dels paràgrafs que la premsa política ha escrit en els últims mesos. ¿El mediador va ser fum? ¿Va ser en alguna reunió? Pot ser que ho fes en alguna trobada molt secreta perquè no n’he trobat cap referència, ni cap tipus de dada que en fes menció. Però és per posar-hi literatura. Tal ha sigut el seguiment que hem fet de les diferents reunions entre els líders de JxCat i, en concret, amb Santos Cerdán, el preferit dels independentistes, que és difícil que se’ns hagi escapat. Aquest també és un exemple de com va la comunicació política d’avui. Tenir una bona idea per superar un dia soluciona aquella jornada, i l’endemà ja veurem què s’explica. Tot caduca i s’oblida. I en aquests moments, sembla ridícul pensar en mediadors quan dirigents socialistes i de Junts estan treballant per construir, o reconstruir, o formatejar o fer un reset a una nova llei d’amnistia que sigui assumible per les bases del PSOE i pel Tribunal Constitucional, recordava la vicepresidenta primera del Govern central i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, mentre donava canya al president autonòmic dissident, Emiliano García-Page. Això de Galícia ha obligat a replantejar-se algunes de les màximes en les quals fins ara jugava el partit de Sánchez. Que una cosa és voler pacificar Catalunya, versió president, i una altra desestabilitzar el sentit federal que aquest partit assumeix des de fa dècades. Equilibris que, de vegades, es balancegen en excés cap a un sol costat. Que el vot de l’esquerra a Galícia es passi a propostes nacionalistes hauria de preocupar i molt el PSOE. Ja va passar a Catalunya en l’època del tripartit. L’esquerra sumava, però els socialistes no. El PSC no ha governat en solitari la Generalitat mai. I encara que aquest és un debat del passat, amb les bones expectatives de Salvador Illa, també hauria de ser de present. Amb mediador o sense.

El més llegit