No podem perdre el temps

¡Sona l’alarma! Les declaracions de Donald Trump dient "delinqüents" als països de l’OTAN que no inverteixen en defensa el 2% del seu PIB (només ho fan 11 dels 31) han causat consternació a Europa i no perquè siguin inesperades, perquè en altres ocasions han expressat per aquest motiu una irritació compartida altres presidents, des de Reagan fins a Biden. Els americans diuen que són Mart i nosaltres Venus ,i que som com un herbívor bonàs incapaç de fer una cornada per defensar-se. I tenen raó. Els europeus hem sigut molt inconscients al posar la nostra seguretat en mans de Washington, la nostra energia en les de Moscou i el nostre comerç en les de Pequín. En el cas de la defensa, ens hem acostumat a anar de gorra i alguns països encara més que d’altres, diguem-ho sense mirar ningú. Per això, sempre que hi ha hagut problemes al nostre continent o al nostre entorn, de la implosió iugoslava a la crisi de Kosovo, l’enderrocament de Gaddafi o la pròpia invasió russa d’Ucraïna, hem hagut de recórrer als EUA perquè són els únics que tenen unes Forces Armades i una Intel·ligència capaces de resoldre els problemes. I no és per falta de mitjans, sinó d’unitat. Perquè és cert que pocs complim amb aquest 2% que ens demana l’OTAN, però no ho és menys que els 27 junts gastem en defensa 350.000 milions d’euros, bastant més que la Xina (250.000) i molt més que Rússia (65.000), tot i que estem a una distància sideral dels EUA (830.000). El nostre problema és que, malgrat aquest fort desemborsament, ningú ens pren seriosament perquè el gastem malament, amb duplicitats, amb descoordinació i, sobretot, amb falta de direcció i d’unitat entre nosaltres. I fa molts anys que ho sabem. Sembla que creiem que vivim en un món de gent pacífica mentre compartim continent amb una Rússia nacionalista i agressiva, i el nostre flanc sud està desestabilitzat des que fa 13 anys van començar les primaveres àrabs, on ara ha esclatat el conflicte de Gaza, que també afecta la navegació i els subministraments. I nosaltres tan tranquils. El problema és que, com que no tenim una política exterior comuna, som incapaços de parlar amb una sola veu (Gaza n’és l’exemple més recent) i això ens condueix a la irrellevància internacional, que es multiplica amb la manca d’unes Forces Armades europees capaces de projectar-se fora de les nostres fronteres en defensa dels nostres valors i dels nostres interessos polítics o econòmics. És a dir, no tenim autonomia estratègica. És molt frustrant. A més de frustrant, és perillós, perquè Donald Trump ha anat aquesta vegada un pas més enllà respecte a quan va afirmar que la seguretat d’Europa no valia la sang d’un soldat americà, una altra solemne estupidesa quan els EUA es van dessagnar per salvar-nos del nazisme i després es van donar garanties davant el comunisme soviètic. Ara no s’ha limitat a dir que no ens defensarà en cas d’atac, sinó que ha animat els russos a fer amb nosaltres el que els doni la gana ("To do whatever the hell they want to do"). Per Trump tot és un joc de suma zero, en el qual tu hi guanyes jo hi perdo, i no comprèn que en política exterior de vegades poden guanyar-hi tots, com passa amb les aliances militars que ell, per ignorància, menysprea. Són afirmacions molt perilloses perquè debiliten l’OTAN davant de Rússia, igual que ho fan també altres afirmacions de Trump en el sentit que en 24 hores es posaria d’acord amb Putin per posar fi a la guerra d’Ucraïna... Una cosa que només és possible si Kíiv renuncia a una part del seu territori. Sense comptar que això seria una derrota que envalentiria Putin i l’animaria a ulteriors aventures expansionistes, i no fa falta recordar que ser veí de Rússia és molt perillós i que oposar-se a Putin no és bo per a la salut, com mostra la recent mort de Navalni. És un veí molt perillós. Hem de posar-nos les piles ràpidament. Trump pot tornar a la Casa Blanca i no podem perdre el temps, perquè per ser escoltats al món necessitem parlar amb una sola veu i brandir un gran garrot a la mà. Sense això no podrem defensar el nivell de vida al qual hem arribat i que el món sencer enveja. I ho sabem molt bé. No podem esperar més.

El més llegit