El pijama de ratllesa Palestina

Un fil universal uneix la voluntat d’extermini. El rosari travessa la història. Un compte, la colonització d’Amèrica. Un altre, el mercat d’esclaus transatlàntics. Una altra més, per descomptat, l’Holocaust. Aquest engranatge perfecte, aquesta execució sistemàtica i massiva de l’aniquilació. No era una assignatura nova, però Hitler va saber ser l’alumne més avantatjat. Hi ha més casos. El genocidi bosnià en la massacre de Srebrenica, la bogeria dels khmers rojos a Cambodja, la carnisseria de Ruanda en 1994... Aquests dies, un compte s’engrosseix a Palestina. Sota l’òptica sionista, Palestina sempre ha sigut un poble aliè que havia de ser eliminat del seu territori. L’expulsió i l’asfíxia han sigut les seves tàctiques. Com un mol·lusc, ha considerat els palestins una substància estranya, i sobre ells ha anat teixint una xarxa opressiva i envoltant que només buscava la seva estrangulació definitiva. Netanyahu avança adequadament en l’assignatura dels exterminadors. Després de les bombes i la gana espera aconseguir un Israel radiant i monocolor: la perla sionista. Contrastant amb la contundència de Josep Borrell, d’Espanya o d’Irlanda, els EUA i bona part d’Europa arrosseguen els peus a l’hora de prendre mesures contundents que frenin la barbàrie. Són molts els interessos polítics i econòmics en joc, les vinculacions culturals... I també pesa l’ahir. D’alguna manera, els morts del passat vetllen els rostres dels morts d’avui. Els esperits dels nens jueus exterminats a les cambres de gas semblen imposar-se als petits palestins que agonitzen al terra d’un hospital. La societat israeliana està poblada d’espectres que, amb el seu espellifat pijama de ratlles, han conformat un imaginari col·lectiu, una identitat nacional ancorada en el victimisme. Qualsevol recriminació, tota crítica passa a ser una línia més d’una història de persecució secular. Una amenaça existencial que transmuta l’Estat-refugi en Estat-fortí. Hem crescut amb els estudis, imatges, lectures i pel·lícules sobre l’Holocaust. Hem plorat i ens hem preguntat mil vegades com va ser possible. Hem col·locat els jueus a la casella de les víctimes i els nazis, en la de monstres. Però potser ens hem resistit a acceptar que Hitler només va ser un compte –terriblement efectiu– del rosari exterminador. Que a la seva casella també trobaríem als nostres ancestres –colonització, esclavitud– i que, per tant, l’assignatura pendent és saber dissociar les víctimes de la tramoia de l’horror. Ja hem plorat –i podem continuar fent-ho– les víctimes de la Shoa, la nostra humanitat obliga a oferir consol, però aquesta mateixa humanitat necessita defensar-se dels atacs del present i del futur. Avui, són els palestins els que pateixen i moren pel desvari de Netanyahu. Hi plana una maquinària de destrucció. No hi haurà perla sionista. De la mateixa manera que mor aquesta utopia, aquest miracle que alguns van voler veure a Israel. Les cendres de l’Holocaust també van sepultar al Tercer Reich.

El més llegit