La revolta del camp

La radiografia del camp ens dona una visió polièdrica de la revolta dels agricultors. Una suma de factors encoratgen les protestes. Des dels intangibles, lligats a un sentiment de gradual abandonament i a la percepció que el món rural està pagant els costos de la política contra el canvi climàtic, fins als més quantificables: la competència deslleial dels països tercers no subjectes a les normes fitosanitàries europees, la burocràcia creixent, tant en la tramitació de les ajudes com en el control de les normatives de la Política Agrària Comuna (PAC), l’efecte distorsionador de la cadena alimentària i l’impacte de la sequera. Els agricultors i els ramaders, assetjats sovint pel dogmatisme verd, no són només un factor estratègic, amb independència del pes quantitatiu del sector primari en el PIB, sinó que són també els principals cuidadors del territori. La Catalunya que coneixem, des dels prats del Pirineu fins als arrossars del delta de l’Ebre, ha sigut modelada pel món rural. La diversitat de cultius, a més, exerceix un paper clau en la lluita contra els incendis forestals. El repte de totes les administracions és reorientar la política agrària per guanyar-se la complicitat activa del camp en la política mediambiental. Des d’aquesta perspectiva, es tracta de fer compatible la defensa d’aquest sector estratègic, preocupat ara per arribar a final de mes, amb els imperatius de la transició energètica i el canvi climàtic, és a dir, conjugar i compassar l’interès general –evitar la fi del planeta– amb els interessos sectorials, en aquest cas dels agricultors. En el vèrtex d’aquesta política hi ha la reorientació de la PAC: representa ara un terç del pressupost de la Unió Europea, però la nova PAC (2023-2027) és percebuda més com una política punitiva, amb un increment de normes i de reglaments, que com una política activa per associar el món rural als objectius de la UE en matèria de canvi climàtic. Així ho ha percebut la Comissió Europea, amb les eleccions europees del juny com a teló de fons. Davant l’onada de protestes, sobretot dels agricultors francesos, ha anunciat una pausa en l’aplicació de l’augment de les terres en repòs i el ritme de la reducció de pesticides fins al 2030. En el pla polític, el debat s’ha colat a l’agenda electoral europea on l’extrema dreta, com és el cas de Marine Le Pen a França, intenta alimentar el tòpic dels urbanites contra el món rural; després de la immigració, ara l’agricultura. Es tracta d’una bandera de conveniència davant un sector que, malgrat les seves crítiques a la burocràcia de Brussel·les, sap que el seu futur està lligat al de la UE. En el cas espanyol, sobretot a Catalunya, un factor diferencial de la revolta és el generacional: són els agricultors més joves, que no pateixen la fractura digital que afronten els seus progenitors, els que s’han rebel·lat contra uns sindicats agraris que dediquen les seves energies –i bona part del seu finançament– als serveis que presten per complimentar la tramitació de les subvencions i el control de les normatives. Aquesta nova generació, formada i informatitzada, està protagonitzant el seu particular 15-M de l’agricultura: demanen menys ajudes tàctiques i més solucions estratègiques. Totes les administracions haurien de saber llegir aquesta radiografia del camp sense apriorismes ni simplificacions.

El més llegit