Un pas més cap a la barbàrie estalinista

Diuen que a la mort d’Ióssif Stalin, el 5 de març de 1953, van descobrir a la taula del seu despatx, sota d’un diari, una carta del líder de Iugoslàvia Josip Broz Tito que deia així: "Stalin, deixa d’enviar assassins per matar-me [...]. Si no deixes d’enviar sicaris, en despatxaré un a Moscou, i no hi haurà necessitat d’enviar-ne un altre". Sigui l’anècdota autèntica o només a mitges, d’ella traspua una veritat inapel·lable: Stalin no tenia escrúpols per liquidar els seus enemics. Els experts calculen que unes 800.000 persones van ser executades en el Gran Terror de 1937 i un milió enviades als camps de treball en el gel etern. La mà sagnant de l’estalinisme podia travessar l’oceà i arribar fins i tot a Mèxic, la casa de Coyoacán on Lev Trotski es disposava a llegir un document a la llum d’una finestra, en la tarda del 20 d’agost de 1940, quan Ramón Mercader li va obrir el cap amb un picahielos d’acer afilat, com els que utilitzen els alpinistes. L’ombra d’aquest Stalin postmodern anomenat Vladímir Putin també alberga una reguera de cadàvers, de veus dissidents aniquilades: la periodista Anna Politkóvskaia (2006), molt crítica amb la guerra a Txetxènia; el polític liberal Borís Nemtsov (2015), un actiu militant anticorrupció; o Ievgueni Prigojin (2023), cap del grup mercenari Wagner, mort en un estrany accident d’aviació, que va protagonitzar un motí contra el seu amo, després de les tensions a la rereguarda de la guerra a Ucraïna. En la mateixa data en què a Trotski li van clavar un piolet al crani però 80 anys més tard, el 20 d’agost de 2020, l’opositor rus Alexéi Navalni va ser enverinat amb l’agent nerviós Novitxok, abocat en una ampolleta d’aigua (o impregnada a la seva roba interior) durant un viatge a Sibèria. El van traslladar a una clínica de Berlín, on es va mantenir 19 dies en estat de coma. Que seguís viu constituïa gairebé un miracle, després d’haver destapat la corrupció de Putin i el palau versallesc que es va fer construir al mar Negre, amb port propi, casino i un rink soterrani per practicar l’hoquei sobre gel. A la notícia que va saltar divendres va reverberar l’eco d’una mort anunciada. Un pas més cap a la barbàrie estalinista. ¿Per què just ara? Mai podrem triar una veritat monolítica, però desitja poc versemblant que la desaparició de Navalni respongui a una ordre d’assassinat directa, quan Putin es disposa a ser reelegit en les eleccions presidencials el mes que ve, una espècie de paperot plebiscitari —no li convenen ni desordres— i quan els EUA es troben en ple debat sobre l’ajuda militar a Ucraïna. Més aviat sembla que l’opositor ha acabat sucumbint a l’assassinat lent, reclòs en una presó d’alta seguretat de l’Àrtic, al mateix territori que el gulag d’ominós record: temperatures de més de 30 graus sota zero, aïllament, foscor, baixos nutrients, menjar de merda i atenció mèdica nul·la o negligent. Navalni va tornar a Moscou com el màrtir a la seva foguera. De gel.

El més llegit