Habitar el no-res

Al Museu ICO de Madrid acaba d’inaugurar-se una exposició sobre els pobles de colonització franquistes, aquests grans desconeguts del nostre país. L’exposició és obra de dos gallecs, Ana Amado, fotògrafa, i Andrés Patiño, arquitecte, i està previst que itineri per diferents províncies, principalment les relacionades amb el que mostra: la història fotogràfica i documental d’aquests 300 pobles inventats als quals, entre els anys 40 i 70, van anar a parar milers d’espanyols a la recerca d’un millor futur o d’un futur sense més ni més. Una part procedien dels pobles submergits sota embassaments que també es van construir per aquella època. L’exposició la integren fotografies i materials de tot tipus (plans, objectes, eines…), però sobretot els rostres de totes aquestes persones que, amb el seu sacrifici, van aixecar pobles nous del no-res i l’arquitectura d’aquests, entre la millor que es va desenvolupar a Espanya i que, pel seu emplaçament, continua sent desconeguda pel gran públic. Com s’explica a Habitar el agua, el llibre que els autors de l’exposició van publicar abans sobre el mateix tema, en l’Institut Nacional de Colonització van confluir de la mà de José Luis Fernández del Amo els millors arquitectes del moment, que a més van poder treballar amb total llibertat, ja que les seves realitzacions, se suposava, no tindrien cap repercussió a causa de a qui anaven destinades. Així s’explica que en els pobles de colonització, aixecats per treballar la terra, es realitzés l’arquitectura més avantguardista i es decoressin els edificis públics amb obres abstractes, tota una novetat en aquell temps. Les primeres vidrieres abstractes, per exemple, es van fer per a les esglésies dels pobles de colonització quan a Espanya ningú s’atrevia a trencar amb la tradició religiosa figurativa, que encara es manté. Però, a part d’en l’arquitectònic i artístic, els pobles de colonització van ser també pioners en una nova manera de treballar la terra i de conviure les persones. Procedents de llocs de misèria o simplement apàtrides sobrevinguts per culpa dels embassaments que es construïen per tot el país, els colons, com es va anomenar els veïns d’aquests poblats artificials, van canviar el seu individualisme ancestral per treballar units, ja que el repte que tenien al davant així ho requeria. Es tractava de convertir terrenys estèrils en productius i això no ho podia fer cada família pel seu compte, per la qual cosa va sorgir un sentiment de col·lectivitat que es percep en l’orgull amb què expliquen la seva particular història i en el seu sentiment de pertinença a ells, malgrat que la majoria arribessin de fora. I això malgrat que alguns d’aquests nous pobles pateixen en aquest moment els mateixos problemes que tots, com l’envelliment i la despoblació. Els rostres del No-Do Quan s’inauguraven, el No-Do n’emfatitzava la realització i l’esperança que segons ell alegrava els rostres dels camperols que ocuparien els pobles. Però el que un veia en ells era misèria i resignació, l’empremta d’aquella Espanya en la qual la necessitat encara era una xacra pública, res a veure, per sort, amb la que reflecteixen les fotografies d’Ana Amado. A molts els resultarà una Espanya desconeguda del tot, però és una Espanya real que ja mereixia un reconeixement. Perquè la història d’aquest país també la van escriure aquests colons, aquestes persones desarrelades per força o per la necessitat que, amb el seu esforç i el seu sacrifici anònims, han fet que sigui millor.

El més llegit