Espanya no té política de vivenda des de l’arribada de la democràcia. Com en el cas de les relacions laborals, el punt de partida era el paternalisme franquista. El decret Boyer va liberalitzar el preu dels lloguers per adaptar-nos a la UE a canvi d’hiperprotegir els inquilins morosos. I les comunitats autònomes van anar rebent les competències urbanístiques i de promoció de vivendes socials mentre que els ajuntaments continuaven controlant, i finançant-se, amb el domini del sòl. Els anys d’Aznar van servir només per canviar els principis bàsics del dret urbanístic: tot sòl és urbanitzable si no es protegeix i el promotor de la requalificació d’un terreny pot no ser-ne el constructor. Això, sumat als baixos tipus d’interès, va generar la bombolla immobiliària que va esclatar el 2008 i a què Zapatero va respondre creant un ministeri sense competències. Rajoy no va fer gairebé res més que comprar als bancs els pisos que no volien i així mantenir en part els preus a costa de l’Estat. Continuem a la cua d’Europa.