Cent anys (més) de ràdio

L’anècdota ha sigut explicada i ni tan sols sé si és anècdota o llegenda (és a dir, una història adornada pel mite, però amb veritat dins). Va d’un individu del meu llogarret que va emigrar a Alemanya, on va treballar durant uns anys. Abans de tornar, va comprar un transistor allà. El va provar abans de sortir de viatge: òbviament, van sortir de l’aparell frases amb alta densitat de consonants, en alemany. Quan va arribar al llogarret, familiars i curiosos veïns es van agarbar al voltant de la (llavors) moderníssima ràdio. "Va fenomenal, s’escolta perfectament, però, compte, que parla una mica estrany", va dir el viatjant. Llavors la va engegar i, és clar, de sobte la ràdio parlava en el castellà rigidíssim del règim. El conte ve a tomb perquè aquesta setmana va ser el dia de la ràdio i se celebren el 2024 els 100 anys de la seva primera emissió, a Ràdio Barcelona. Potser té la mateixa veracitat que un dels acudits de Vente a Alemania, Pepe, però serveix per il·lustrar de quina manera la ràdio sempre té futur per una raó: sintonitza amb la llengua i l’actualitat del lloc on s’engegui. L’han donat per morta mil vegades, davant cada nou invent, però les xifres d’oients creixen cada any. És un invent del passat, però sempre futurista. Per exemple, quan era nen, els meus pares acudien a les xerrades que el departament comercial de Planeta organitzava al famós edifici de les plantes a la façana. Si anaves a escoltar la turra sobre qualsevol enciclopèdia (recordo una Visual que va acabar a casa), et donaven un regal, compressis o no. En un d’aquests viatges, encreuament de missa i conferència del CCCB amb obsequi de Bingo, ens en van regalar una ràdio despertador. Semblava un ovni, un fetitxe de l’any 3003. Es posava a la tauleta i tenia números lluminosos i de color vermell que es projectaven cap al sostre de l’habitació. A més, en lloc del típic xiulet o rin-rin insidiós, et despertava amb l’emissora, amb les notícies del matí. Em semblava, l’invent, una cosa d’un altre planeta. Fa menys d’un any, en vaig comprar una de semblant per a casa meva (tot i que els números no són batsenyals com els d’aquella). Així que a les 7,45 em desperten les notícies del dia. Per culpa d’això, el meu fill sembla un Gabilondo amb dents de llet: camí del col·le li explica a qui escolti l’actualitat: "¿Importants eleccions a Galícia, eh?", "És seriós: si no plou, hi haurà més restriccions" –diu retiricions, és clar. Sempre hi soc Des de fa anys, col·laboro en diverses ràdios. Quan vaig els divendres al Territorio Comanche, una secció del programa de Júlia Otero, li dic que me’n vaig a la ràdio. Li fa gràcia. En realitat, mai me’n vaig de la ràdio, sempre hi soc, d’aquest costat o de l’altre. És igual l’any, sempre hi ha una historieta per a la ràdio. El nivell de continguts de la ràdio és a anys llum de la mitjana de la tele. És una companyia fidel en els pitjors moments, el rum-rum del riu de l’actualitat o els estanys de l’entreteniment. És igual si és el serial de Superman que escoltava el meu pare al llogarret o els pòdcasts que em poso per aparellar mitjons els diumenges. La ràdio democratitza la vida, la música i l’accés a la informació. Els acosta a tothom, sense distinció. En els pitjors moments i a la festa. Com diu la mare de Woody Allen en la pel·lícula Dies de ràdio: "Hi ha els que beuen xampany a les discoteques i després estem nosaltres, els que escoltem a la ràdio com beuen xampany"..

El més llegit