Vaig fingir que m’oblidava el mòbil a casa i me’n vaig anar a fer un tomb d’una hora sense l’aparell. Tot i que no deixava de percebre’n l’absència, intentava treure-me’l del cap mentre feia el meu recorregut habitual pel parc. Era d’hora i hi havia una mica de boira que s’anava dissipant a mesura que la ment se m’aclaria. M’havia oblidat el mòbil en la idea que potser, al deixar de prestar-li atenció durant un temps, passés alguna cosa, ja que les coses passen quan abaixes la guàrdia. Que passés alguna cosa significava per a mi rebre una trucada o un missatge de Déu. Utilitzo Déu com a metàfora (o potser no, no ho sé). Estic convençut que un invent tan prodigiós com el mòbil no pot limitar-se a fer tasques merament pràctiques. Està bé que et permeti escoltar música i sentir la ràdio i veure vídeos i escriure missatges i fer videotrucades, etc., etc., etc., però no em resigno que es quedi aquí. Ha de ser per força el vehicle d’una cosa màgica, d’una cosa que passarà quan menys ho esperi. L’altre dia, al disposar-me a travessar un carrer amb el semàfor en vermell, va sortir de la butxaca interior de la meva jaqueta una veu que em va alertar: