L’Iran tira la pedra i amaga la mà

És possible que la República Islàmica de l’Iran sigui el país més beneficiat pel desordre que viu el Pròxim Orient des que terroristes de Hamàs van cometre el seu brutal atac contra Israel. Tot fa pensar que l’Iran ha superat el pitjor moment d’aïllament i impacte de les sancions imposades pels EUA després que Donald Trump denunciés unilateralment l’acord nuclear conclòs amb la comunitat internacional (Joint Comprehensive Plan of Action, JCPOA, és el seu nom oficial en anglès), i que està jugant hàbilment les seves cartes per tornar a ser la potència dominant en una regió on, d’altra banda, sempre ho ha sigut des dels temps de Cir i que havia perdut quan la revolució de 1979 va instaurar una dictadura clerical dirigida per l’aiatol·là Khomeini. Han passat moltes coses des d’aleshores. L’Iran s’ha reposat en els àmbits diplomàtic, econòmic i militar, tot i que en el polític es mantingui la repressió exemplificada en la mort de Mahsa Amini i en les manifestacions de protesta que la van seguir, i també la incertesa per la successió del líder suprem, Ali Khamenei (84 anys), una decisió que competeix al Consell d’Experts però en la qual és probable que els Guardians de la Revolució vulguin influir, quan arribi el moment. En el pla diplomàtic, Iran, que sap que està envoltat per tropes nord-americanes estacionades a Israel, Síria, l’Iraq i els països del Golf, s’ha convertit en un insubstituïble subministrador de drons a Rússia, ha establert relacions diplomàtiques amb l’Aràbia Saudita amb el suport de la Xina, ha sigut convidat a ingressar al grup dels BRICS ampliat, i s’ha convertit en membre de l’Organització de Seguretat de Xangai, en l’òrbita russoxinesa. Malgrat ser de religió xiïta en un entorn majoritàriament sunnita, l’Iran no és avui un país aïllat ni a la regió ni al món i això li permet convertir-se en el paladí dels palestins i mantenir-se com l’arxienemic d’Israel i dels Estats Units. En el pla econòmic, les coses han millorat molt: entre 2022 i 2024 la seva economia ha crescut un 12,1%, el doble que als EUA (6,1%) i molt més que a l’anèmica Europa, i aquest any exportarà petroli per valor de 40.000 milions de dòlars, una xifra que li permetrà quadrar el pressupost. Lluny queda l’any 1983, quan el petroli pagava el 98% de les importacions, ja que avui hi ha altres indústries que cobreixen el 60%. La inflació segueix sent alta (46% el 2023) i no s’espera que aquest any baixi del 32%, que no és per estar content, però el malestar es dilueix perquè els iranians hi estan acostumats, com també passa a l’Argentina, i perquè l’atur està entorn d’un envejable 7%. De manera que la gent ho passa malament, però ho ha passat malament sempre i ara almenys està esperançada. En el pla militar, l’Iran té una tecnologia molt avançada en drons, que mostren la seva eficàcia als camps de batalla d’Ucraïna, i també en míssils amb un radi d’acció que cobreix tot el Pròxim Orient. I després hi ha la difícil qüestió de l’enriquiment d’urani, en la qual l’Iran envia senyals contradictoris, segurament per despistar, ja que, mentre Israel assassina l’un rere l’altre els seus principals científics, Teheran repeteix una vegada i una altra que no figura en els seus plans dotar-se de l’arma nuclear, una afirmació que no tothom es creu. Després d’arraconar el JCPOA (al meu parer, un gravíssim error de Trump), l’Iran va enriquir urani per sobre dels límits permesos fins arribar perillosament a prop del 90% necessari per a un artefacte nuclear, tot i que les últimes notícies indiquen que ha tornat a baixar aquest percentatge. L’Iran sap que si creua el llindar i es converteix en potència nuclear serà intocable, com li passa a Corea del Nord, però també sap que aquesta és una qüestió existencial per a Israel, que –sola o amb Washington– no ho permetrà. Per això, Teheran mesura els seus temps i aprofita el conflicte de Gaza per augmentar la seva influència mobilitzant a diversos grups en els quals té influència, com els houthis, Hezbol·là, Hamàs i diverses organitzacions proiranianes a Síria i a l’Iraq, per fuetejar els seus enemics americans i israelians tirant la pedra i amagant la mà per tal d’evitar veure’s involucrat en un conflicte gran que no li convé. És un joc molt delicat però que, per ara, li està donant resultat.

L’Iran tira la pedra i amaga la mà

El règim dels aiatol·làs no és avui un país aïllat ni a la regió ni al món i això li permet convertir-se en el paladí dels palestins i mantenir-se com l’arxienemic d’Israel i dels EUA

El més llegit