El judici d’Alves com a referent

El judici contra l’exfutbolista del Barça Dani Alves ja està vist per a sentència. Acusat d’haver violat una jove al bany d’una discoteca de Barcelona, després d’un any a presó provisional s’exposa a una pena de fins a 12 anys de presó (9 si s’atén la petició de la fiscalia, mentre que la defensa demana l’absolució o, alternativament, un any de presó amb eximents com ara haver consumit alcohol). A banda de la notorietat pública del personatge, la vista ha estat envoltada d’una expectació que es justifica per un altre motiu. Es tracta del primer judici amb gran impacte públic per una presumpta agressió sexual des de l’aprovació de la llei del només sí és sí. I això elevarà a la categoria d’exemplar no només la resolució a què finalment s’arribi, sinó també la manera com s’ha conduït tot el procés. Més enllà de la destrossa que va causar la llei, de la qual es van beneficiar condemnats sota l’anterior marc legal, el procés ha quedat marcat pel fet que no es requereixin proves físiques de violència per haver-se resistit per confirmar que es tracti de violació, s’hagi extremat la protecció de la identitat de la víctima i s’hagi rebaixat la pressió perquè gestos com ara renunciar a la indemnització siguin utilitzats per reforçar la credibilitat de la denúncia. Alhora, ja a partir de les peticions de les acusacions, probablement resultarà clar que sota el nou marc legal no necessàriament (més aviat no, de fet) es poden esperar condemnes de presó més prolongades. El procés, des de la instrucció fins a la vista oral, ha anat en tots aquests sentits per davant d’algunes estratègies de les successives defenses d’Alves i del tractament que s’ha fet des d’alguns mitjans, fins al punt d’aparentar almenys més empatia cap al denunciat que cap a la denunciant, posar més èmfasi en les possibles contradiccions d’ella (fent fins i tot interpretacions forçades de les declaracions d’algun testimoni) que en les molt evidents d’ell. Ha sobrevolat en aquests enfocaments la suposició ja superada que només mereix credibilitat una víctima ideal sota un determinat punt de vista (la que resisteix heroicament, la que no pot canviar d’opinió lliurement sobre quina és la seva voluntat durant una trobada ni tampoc tenir cap vacil·lació en el seu relat). No es tracta d’ignorar la presumpció d’innocència del denunciat. Aquesta està intacta fins que arribi la resolució. I la culpabilitat, fins i tot, queda entre parèntesis fins que, després dels possibles recursos, la sentència sigui ferma. Però això no significa que aquesta presumpció d’innocència no pugui patir danys davant el públic (i ja es veurà si davant el jutge) per l’actitud d’un acusat que modifiqui successivament les seves versions en funció de les evidències que van sorgint. En resum, segons els experts, una de les conseqüències d’aquest procés podria ser un reconeixement a futures víctimes que podria ser que no temessin tant no ser cregudes o veure’s exposades públicament en cas de fer el pas de denunciar. I el cas Alves ha tingut una altra virtualitat, el de posar en crisi les actituds d’abús impune en sectors, com l’esport, de personatges ensuperbits que poden arribar a creure que el món està als seus peus i el rebuig de les seves proposicions és inimaginable: el "pensava que la gent no em creuria" que va expressar la denunciant.

El judici d’Alves com a referent

La manera com ha discorregut el procés, i potser la resolució, poden servir de reconeixement a futures víctimes

El més llegit