El costum sa d’avorrir-se

"No és un mòbil; és un ordinador", m’explicava un jove de manera autoinculpatòria en relació amb la irresponsabilitat que un nen d’11 anys tingui habitualment a les seves mans un d’aquests telèfons. Ho feia amb honestedat, però també sabent que ell havia disfrutat de l’estri des dels 12 anys "per tranquil·litat dels meus pares", assegurava, ja que des de primer d’ESO havia d’agafar dos autobusos per anar al col·le. L’argument és extensible a moltes famílies. Però és una excusa. Encara és possible adquirir un telefonino mòbil a seques, com l’anomenaven els italians. Parlo de l’aparell que connecta dues línies telefòniques en cas d’urgència o badada. És al mercat, tot i que cal encarregar-los. Aquesta possibilitat podria ser admissible. L’altra, com el meu jove interlocutor m’apuntava de manera decidida, és una irresponsabilitat. Els mòbils actuals són ordinadors en potència. Smartphones amb la possibilitat de connectar amb el món, amb tota mena de pàgines web i d’interlocució adulta. Els xifres són terribles. Les dades que aporta l’Institut Nacional d’Estadística (INE) són molt preocupants. La meitat dels nens d’11 anys tenen mòbil. Més del 70% dels de 12 anys fan ús de l’eina. I el que et fa explotar el cap és que el 23% dels nanos de 10 anys ja el tinguin a les seves mans. ¿Qui n’és el responsable? Jo mateix vaig ser el responsable que el meu fill als 12 anys tingués un mòbil a les seves mans. En aquella època sí que era un mòbil només amb telèfon, i prioritzava la tranquil·litat que en els seus recorreguts pels transports públics de Barcelona tingués una eina d’ajuda. No és obstacle l’argument. Amb allò vaig introduir la rutina de portar un aparell que més tard es convertiria en un ordinador mòbil d’ara. Una rutina que anava acompanyada d’un altre tipus d’aparell tecnològic, com era una Gameboy, que convertia el viatge en un recorregut d’entreteniment, però també d’aïllament amb la realitat que l’envoltava. En cas de tornar a aquell temps, res seria igual. D’aquells errors, els moments actuals. Ja han passat 20 anys i els protagonistes d’aquesta generació són persones amb carreres professionals de més o menys fortuna. No obstant, sí que van obrir la porta a les dades actuals i a unes lògiques que, sobretot, han desenganxat el jove d’aquells moments d’avorriment que la generació boomer va aprofitar per imaginar. Al contrari. La conclusió és que l’avorriment és el millor que ens va passar. Deixar la ment en blanc per deambular per entre els nostres pensaments, exercici bàsic per aprendre a concentrar-se. Els nanos d’ara, a més d’accedir a espais com el porno, que no haurien de freqüentar, mantenen en tot moment la ment ocupada. Així, quan arriben als 20 anys, les seves dinàmiques de sorpresa han disminuït. ¡Què els sorprendrà, amb tant d’estímul! Com a vacuna caldrà tornar a educar en l’avorriment.

El més llegit