Em trobava en una localitat del nord d’Espanya on no havia anat abans, de manera que vaig sortir de l’hotel per fer un volt amb l’excitació que produeix el que és nou. Si poguéssim passejar pels cervells de la gent com pels nuclis antics de les ciutats, advertiríem que l’arquitectura d’aquells i la d’aquests s’assemblen. Ho penso amb freqüència al metro o a l’autobús. Em dic: em ficaré al cap d’aquest home que va sense afaitar per veure què hi porta, a dins. I m’hi fico (imaginàriament, d’acord, però m’hi fico) i observo que l’home està penedit de no haver-se afaitat. Per això es posa la mà a la barba i compon una expressió valorativa. Hi ha individus als quals els prova la deixadesa, però a mi, pensa l’individu, a mi em va fatal. S’ha obsessionat amb l’afaitada i no és capaç de pensar en cap altra cosa. Surto del seu cap i torno al meu. També jo vaig sense afaitar, i ho lamento.