Cada generació es construeix en part per oposició a les anteriors. Cíclicament, per tant, es descobreix la sopa d’all i els pantalons de pota d’elefant i es repeteix la irritant mania del mirall de tornar la imatge dels nostres pares al reflectir-nos-hi. A la generació X li ha arribat el torn de lidiar amb l’educació d’adolescents, i descobreix fenòmens tan nous com que els joves es rebel·len contra l’autoritat, que la nit confon, que la síndrome de Peter Pan és un autoengany i que la quitxalla, desagraïda i oblidadissa, no reconeix el bonrotllisme patern construït durant la infància. Experimentar l’adolescència des de l’altre costat es viu amb sorpresa i el convenciment que ningú va afrontar mai abans un repte tan descomunal. Els avis, com els toca, es limiten a alçar les celles.