L’ISE i el model Barcelona

Barcelona acull aquesta setmana una nova edició de l’ISE, el principal saló internacional del sector audiovisual que durant anys es va fer a Amsterdam. El seu màxim responsable, Mike Blackman, ha vingut a dir que la Ciutat Comtal serà la seva seu permanent. L’ISE, el Mobile, Alimentaria i la resta dels salons de la Fira van vent en popa a tota vela gràcies a l’estratègia que es va posar en marxa fa un quart de segle i a la col·laboració publicoprivada. Un rumb que s’ha mantingut per sobre del procés, de l’accés del populisme a l’alcaldia, de la pandèmia i de les guerres. Aquest serà un any rècord. Però la ciutat viu l’ISE sense la més mínima engruna d’èpica. Sovint genera més comentaris una fira que marxa que les moltes que es mantenen amb creixements espectaculars. De la mateixa manera, pràcticament l’únic sector que fa balanç de la seva activitat és el turístic, el més important, però no l’únic. Aquesta falta d’autoestima genera tres conseqüències nefastes. La primera és un desànim ambiental que no es correspon amb la realitat. La segona és una relació perversa entre els diversos actors de la ciutat que, en lloc de sumar forces en un mateix projecte, es dediquen a tirar-se els plats pel cap en la responsabilitat dels suposats fiascos. I la tercera és que es perd capacitat de generar consensos. L’alcalde Collboni té l’oportunitat de revertir aquesta dinàmica. Ha de recolzar i donar visibilitat a les diverses estratègies que, com les de la Fira, estan donant resultats i construir un projecte que sigui la suma de totes, no la juxtaposició enmig del pessimisme ambiental. No és una aposta exempta de riscos, però Collboni sap per experiència que no es guanya si no s’està disposat a perdre. La Fira va poder optar a l’ISE i perdre’l. Va guanyar per la seva constància i determinació, perquè tenia un projecte. Dit amb tot el respecte, Barcelona té més motius d’orgull que Màlaga. Si s’encaren en un projecte compartit.

El més llegit