La setmana passada es van publicar les dades d’una enquesta del CIS sobre la percepció d’igualtat en la qual el 44,1% dels homes enquestats creia que les polítiques d’igualtat han arribat massa lluny, tant que ara són ells els que se senten discriminats. Em va fer gràcia. De tant en tant recordo Can’t and Won’t, un llibre de relats de Lydia Davis, en concret d’un d’aquests relats en el qual l’autora escriu: "També hi ha homes al món. De vegades ens n’oblidem i pensem que només hi ha dones: turons i planes interminables de dones que no ofereixen resistència. Fem petites bromes i ens consolem les unes a les altres i les nostres vides passen ràpidament. No obstant, és cert, de tant en tant de manera inesperada sorgeix un home entre nosaltres, com un pi. Ens mira salvatgement i ens espanta, i ens fa amagar-nos –tremoloses i coixejant– a coves i barrancs, fins que desapareix".
Vinga, circulin
Context
En l’imaginari col·lectiu de les dones no hi ha figura més terrorífica i amenaçadora que la d’un home
Els testimonis de les dones que acusen Vermut van encendre en mi la ràbia
Temes:
El més llegit
- Les jugadores del Barça es posen elles mateixes les medalles
- Estat Islàmic reivindica l’atemptat en què van morir tres catalans
- Esclavitzada per la família i sense ningú que l’escoltés
- L’helicòpter del president iranià s’estavella en una zona muntanyosa
- Emil Ferris: "Morir pot ser una experiència bonica"