Mary Shelley acudia gairebé diàriament al cementiri londinenc de Saint Pancras a vetllar la tomba de la seva mare, morta en el part. En aquestes anades i vingudes, podria haver pres l’espurna que la va il·luminar per emprendre l’escriptura de Frankenstein o el modern Prometeu (1818), ja que en aquella època sobreabundaven els robatoris de cadàvers per proveir els amfiteatres anatòmics. Així ho testifica el llibre Diario de un resurreccionista (La Felguera), escrit entre 1811-1812, en què un d’aquests saquejadors de sepulcres anota al seu llibret de registre: "A les tres de la matinada ens vam aixecar i vam anar al cementiri de l’hospital, on en vam aconseguir cinc de grans". El melic del món se situava llavors a Londres, on la set de coneixement científic i la puixança econòmica galopaven de la mà sobre cavalls de vapor. Florien a tot arreu les escoles de medicina, però no hi havia prou cadàvers per a l’estudi: per llei, només els cossos dels ajusticiats podien derivar-se a les aules de dissecció. Així va néixer el negoci i un debat social sobre el qual també van elucubrar Dickens i Stevenson.