Com no avorrir l’àrbitre

La hiperpolítica de confrontació entre el PSOE i el PP va traslladant qüestions estrictament nacionals als fòrums del sistema europeu. Això tindrà un cost simbòlic. Alhora que comparteix franges de sobirania amb els seus socis europeus, Espanya continua sent un Estat sobirà. Res justifica que per a renovar el Consell General del Poder Judicial es demani a la Comissió Europea que faci de mediadora. Sorprèn que dos partits de govern com són el PP i el PSOE actuïn com si el seu enfrontament fos equiparable a una guerra carlista que requereixi d’un àrbitre supranacional. Per molt que s’intenti reubicar tota picabaralla nacional a Brussel·les, no està escrit que el poder judicial d’Espanya sigui una qüestió per a resoldre en un despatx de la Comissió. Almenys retòricament, més aviat representa postergar de motu proprio la sobirania espanyola, com si no existís cap institució a Espanya que pugui mediar. Demanar l’assistència del comissari Reynders –home sensat– és com declarar-se incapaç d’arribar a acords sobre qüestions institucionals que són intrínseques i que en externalitzar-se es banalitzen i generen insolvència. A fi de ser un soci respectat de la Unió Europea –o temut– és millor no anar delegant problemes interns, perquè després la defensa real dels interessos nacionals a Brussel·les en surt perjudicada. No convé asseure’s a les taules de negociació amb massa deutes contrets, devent molts favors. Prou deteriora la imatge d’Espanya tenir la vicepresidenta Yolanda Díaz empatitzant al seu aire amb Carles Puigdemont o veure el secretari d’organització del PSOE negociant en un ambigú amb l’home de Waterloo. Així és com després Junts reclama verificació internacional en les seves converses amb el PSOE, perquè no es refia d’un Estat que considera invasor. Demanar a la Comissió Europea que arbitri en la renovació del CGPJ és molt diferent. No és que el PP i el PSOE no es refiïn de l’Estat: és que no es refien l’un de l’altre, i això és un component intrínsecament nacional. Es posarà de moda que, amb les turbulències que hi hagi als parlaments autonòmics i plens municipals es cregui necessari comptar amb un mediador exterior que calmi els ànims i certifiqui els acords que abans certificaven –per exemple– el secretari o els lletrats de la corporació. Reynders segurament garanteix el que ell mateix en diu "un diàleg estructurat", però també convé tenir en compte que la seva responsabilitat institucional no el fa mediador, ni sembla que en tingui gaires ganes, perquè les disputes espanyoles –especialment les intrigues de Puigdemont– ja han saturat les formalitats del Parlament Europeu. A més, Reynders deixa el seu despatx al març. Amb la perpetuació de la conflictivitat entre el PSOE i el PP s’entén que tingui poques ganes de mediar. Les institucions europees ja en tenen prou amb les seves pròpies desconfiances i querelles internes. Qui sap com estan ara mateix l’eix francoalemany o la tensió Nord-Sud. A les elits de l’europeisme institucional no els resulta confortable que les flaqueses d’un país membre es colin per la bústia. Des de la incorporació al sistema europeu, Espanya ha estat un soci de fiar, treballador i tenaç. Però el consens en política exterior que es va forjar amb la transició democràtica s’ha deteriorat, i això afebleix la solidesa negociadora. És curiós que, sent llavors els interessos de l’agricultura francesa un dels obstacles perquè Espanya s’integrés, ara els agricultors de la dolça França de nou sabotegin salvatgement el pas dels camions espanyols. Per aquí es colen els tomàquets del Marroc.

El més llegit