Un nou i inquietant fenomen recorre la nostra societat: el nen o la nena que ocupa un seient en un autobús ple o en un metro a rebentar. Aquests ulls veuen cada dia, en hores punta, petites criatures a qui no els arriben els peus a terra, éssers de mitjana infància i múltiples adolescents menors d’edat, asseguts en grup o individualment al transport públic. Sí, és cada vegada més freqüent veure simultàniament avis drets al costat de nens asseguts, en una increïble però certa inversió de privilegis que, més o menys, tothom sembla donar per bona. De vegades es dona fins i tot el fenomen humiliant de nens que envaeixen sense cap rubor els espais expressament reservats per als més necessitats i degudament senyalitzats, potser perquè el seu pare o la seva mare o qui sap si ells mateixos o tots alhora consideren que pertanyen a aquest grup de menors que imperiosament necessita asseure’s. (Petita nota el peu: que hagin d’existir aquests seients reservats ja indica una greu anomalia, perquè qualsevol lloc hauria de complir automàticament la seva missió de donar empara i comoditat a qui més ho necessita). Res explica millor aquesta nova plaga dels nens asseguts que veure els seus propis pares i mares dretes davant seu, amb aquests progenitors cedint la comoditat i el descans als que menys ho necessiten.