La primera vegada que vaig veure Oriol Pla en un escenari va ser fa onze anys, quan ell tot just en tenia vint, en l’espectacle Jo mai, d’Iván Morales. Era un jove sense futur (o sense convencions) que compartia amistat amb uns altres joves en un bar. Aquell muntatge era excel·lent i trencador, però sobretot valia la pena per aquell actor, pràcticament debutant, que magnetitzava l’espectador. Després, per exemple a Ragazzo (la història de la mort de Carlo Giuliani, l’activista assassinat a Gènova el 2001 en la cimera del G-8), l’atracció d’Oriol Pla, la combinació de nous llenguatges amb una fecunda tradició familiar, era la d’algú físicament incombustible, teatralment robust. I així, en altres obres, en pel·lícules i sèries.