La primera vegada que vaig veure Oriol Pla en un escenari va ser fa onze anys, quan ell tot just en tenia vint, en l’espectacle Jo mai, d’Iván Morales. Era un jove sense futur (o sense convencions) que compartia amistat amb uns altres joves en un bar. Aquell muntatge era excel·lent i trencador, però sobretot valia la pena per aquell actor, pràcticament debutant, que magnetitzava l’espectador. Després, per exemple a Ragazzo (la història de la mort de Carlo Giuliani, l’activista assassinat a Gènova el 2001 en la cimera del G-8), l’atracció d’Oriol Pla, la combinació de nous llenguatges amb una fecunda tradició familiar, era la d’algú físicament incombustible, teatralment robust. I així, en altres obres, en pel·lícules i sèries.
Gàrgoles
Entre la mort i la vida
‘Travy’ és un relat que emociona perquè fa riure i et gela el cor, perquè t’enfronta a la inevitable presència de la mort
L’obra és la conjunció de la història del teatre gestual, de l’‘slapstick’, de la comèdia de pallassos
zentauroepp45297471 icult181002122422
El més llegit
- Una discussió en una fleca de l'Estartit per demanar una barra de pa en català acaba als jutjats
- L’Hospitalet acollirà aquest dissabte «el tardeig més gran de la història»
- Ametller i l'empordanesa Arnall s’uneixen per "impulsar" el negoci de les carnisseries
- Les pluges abundants treuen els aqüífers catalans de l’uci
- El TSJC permet a un pare personar-se per impedir l’eutanàsia del seu fill