Tinc a casa, en una paret, un rellotge de ceràmica divertit, amb un gat enroscat plàcidament entre les indicacions de les tres i les nou. Les minuteres que haurien de girar i molestar-lo periòdicament al seu pas per la franja horària on està dibuixat, no ho fan: dorm feliç perquè alguna cosa falla al mecanisme i tot i que tingui piles noves, el rellotge calla, quiet. Quan el miro penso en l’"aquí i l’ara" que convida a no fer res, perquè al costat d’aquesta paret del menjador el temps no passa i si no passa es pot crear una bombolla única on tot està bé, controlat, no hi ha pressa ni angoixa ni tampoc dolor. Aquest rellotge de ceràmica és la nèmesi del rellotge de l’apocalipsi, aquest del qual tant es parla aquests dies perquè els científics que custodien el seu engranatge simbòlic, que a partir de fórmules i càlculs de probabilitat aventura quant falta per al desastre de la fi del món, l’han ajustat i ens han dit que ja estem oficialment a 90 segons del final de la humanitat: el còctel de guerres obertes, riscos nuclears i de pandèmies, escalfament global i altres crisis climàtiques ens han empès a l’abisme de la nostra història. ¿Com no estar angoixats?