Davant un dilema, dos camins. En un, els passos es dirigeixen confiats al seu destí. Potser disfruten de la nit, potser s’afanyen pel fred o s’alenteixen pel cansament. A l’altre camí, el temor creix a cada pas. La foscor es pobla de pors atàviques, de racons foscos que xiuxiuegen amenaces, de sons que persegueixen o de silencis que només presagien el pitjor. La sensació d’indefensió tenalla el cos. Existeix la plena consciència que assolir el destí no sempre és possible. Perquè, de vegades, passa. Els monstres emergeixen del seu amagatall. Llavors, ve el dolent.