Quan la Transició se li va ennuegar al Partit Comunista, Manuel Vázquez Montalbán va dir allò que contra Franco vivíem millor. Amb el seu somriure sorneguer, va precisar més tard que la frase anava entre interrogants per remarcar la retòrica d’un recurs amb què pretenia fotre’s dels errors de l’esquerra. No podia assumir aquesta tonteria qui no va poder conèixer el seu pare fins als cinc anys perquè era a la presó, i va passar ell mateix tres anys a la presó de Lleida, poc després de casar-se. Més enllà de la boutade, la frase enclou una veritat perenne. La desaparició d’un enemic que havíem arribat a odiar pot arribar a produir més desconcert que satisfacció. Li va passar a part de l’esquerra espanyola. Li va passar als Estats Units amb la caiguda del mur de Berlín. Li passa a l’independentisme català, des que l’Estat ha deixat de ser causa de tots els mals de Catalunya. Contra Espanya vivíem millor, deuen pensar avui alguns independentistes desencisats, malgrat tot el que va passar.