Des de la devastadora guerra contra l’Iraq dels anys 80, que els perses encara anomenen la Guerra Imposada, l’Iran sempre ha jugat a prometre i no donar en les seves intervencions militars. En les últimes tres dècades, Teheran ha sigut present, d’una o altra manera, en la majoria dels conflictes regionals. No obstant, en general, ha actuat a través de tercers, que se solen conèixer com a proxis, o intermediaris que permeten lluitar contra un adversari sense comprometre’s directament. És el que veiem aquests dies, amb la mobilització d’una plèiade de milícies finançades i armades pel règim iranià que s’enfronten de manera subsidiària contra els Estats Units i Israel. Amb la invasió de Gaza per part d’Israel, aquesta estratègia podria estar canviant. Els míssils llançats directament per l’Iran, en els últims dies, contra enemics reals o suposats ubicats a l’Iraq, Síria i el Pakistan podrien posar en qüestió el fonament del que ha sigut fins ara el famós Eix de la Resistència aixecat pels aiatol·làs després de la invasió nord-americana de l’Iraq.