Ser-hi i no ser-hi

Diu la jove filòsofa Ana Carrasco Conde, recent guanyadora del Premi d’Assaig Eugenio Trías, que estar amb el mòbil permanentment al costat és una manera de no estar present. "No estàs amb la persona amb la que estàs, no ets aquí. Semblarà que soc tecnòfoba, però crec que és diferent disfrutar d’un concert mirant als músics que estar amb el mòbil al mig. Tenim aquesta obsessió per deixar-ho tot gravat, ¿no seria millor tenir-ho tot incorporat a la teva memòria?", es pregunta Ana Carrasco en una entrevista per a El País abans d’afegir: "Hem reduït al mínim el contacte personal, la comunitat, perquè estem cada vegada més atomitzats. Allà on hi havia persones de carn i ossos que et podien escoltar o no, que t’ensenyaven a dialogar, ara hi ha xarxes socials. Es construeix llavors la mateixa subjectivitat al voltant d’imatges falses de persones que el que fan és fomentar les teves pors o el teu dogmatisme". Tampoc jo vull semblar tecnòfob però amb una mirada al meu voltant n’hi ha prou per entendre que la humanitat hem mutat com a espècie gràcies a aquest petit objecte que ens acompanya com una nova ànima allà on anem i que suplanta la veritable, reduïda a una concepció teològica. Avui la nostra ànima està registrada al nostre telèfon mòbil, de manera que, si el perdem, ens quedem sense esperit. Abans, la gent es capficava pensant en alguna cosa que estava lluny, però ara ho fem mirant aquest aparell que ens posa en contacte amb el món mentre ens separa de la realitat en què vivim. Amb la tecnologia Babia ja no és una entelèquia, Babia és l’autèntica realitat per sobre de la qual percebem. La constatació que això és així i que les conseqüències d’aquesta mutació cultural ho estan afectant tot, des de les relacions socials a la capacitat de concentració de cada individu, està provocant una sèrie de manifestacions com les de la filòsofa Ana Carrasco Conde (no és cap xaruga: té 44 anys) que avisen de la deriva que com a espècie estem prenent d’un temps ençà i que amenaça de convertir-nos en éssers autistes per més que considerem que la hipercomunicació tecnològica ens situa al centre de l’univers; una deriva cada vegada més palpable al voltant nostre però també en nosaltres mateixos malgrat que creguem que som excepcions. Que el telèfon mòbil és ja la nostra realitat primera, aquella que ens acosta al que és lluny mentre que ens allunya del que tenim a prop, és una cosa que ens passa pràcticament a tots els que vivim en aquest món tan interconnectat com irreal. ¿La solució és sortir-ne? És evident que no, entre altres raons perquè no és possible. Actualment ja res podem fer fora del món tecnològic tret que un decideixi viure al marge de tot. Però el que sí que podem fer és prendre consciència del que aquest món tecnològic suposa i mirar de controlar-ne les conseqüències, especialment aquelles que actuen en contra de la nostra felicitat i identitat, dues situacions que si fa no fa són la mateixa. Subsumint-nos en la irrealitat virtual no som més feliços, al revés, de la mateixa manera que entotsolant-nos en el telèfon mòbil no deixem d’estar al lloc on som o que absentant-nos mentalment gràcies a les tecnologies no deixem de pertànyer al món real, aquell que, al capdavall, continuarà girant com nosaltres amb ell. Per més que considerem que la realitat pot transformar-se amb un telèfon mòbil sempre ens esperarà allà a fora quan el deixem per uns segons abans de tornar-hi.

El més llegit