Si la cosa continua al mateix ritme que ara, d’aquí no res només creuran en l’infern els lectors de Dant i els espectadors dels Pastorets que es fan per Nadal. Hem crescut entre aquestes dues referències. Per al més llegits, l’infern ha estat sempre un espai de "plors i cruixit de dents", com diu l’Evangeli segons Mateu, amb una "fornal ardent" que crema per tota l’eternitat. Dant hi descriu múltiples sofriments i Giotto els pinta, als Scrovegni, per exemple, amb tot de cossos desmembrats i imatges terrorífiques. I, després de Giotto, Hieronymous El Bosch hi acaba de ficar cullerada, amb paoroses tortures i excèntrics diables de tota mena. Per als que accedeixen amb més lleugeresa a la cultura popular, l’infern ha estat sempre una escenografia de les calderes de Pere Botero, un inframon de decorats fràgils i trampetes teatrals amb un elenc dramàtic que més aviat feia riure, de tanta grandiloqüència com volia demostrar l’abatut Llucifer davant l’Altíssim.