L’últim capítol d’aquesta trista novel·la es va produir fa molt pocs dies, quan vam conèixer una altra pestilència de la fàbrica de porqueria que va ser l’operació Catalunya: implicar el major Trapero en una suposada trama de tràfic de drogues, per descomptat amb proves fabricades i pagat amb fons reservats. L’eficaç i ràpida actuació dels Mossos en els atemptats de la Rambla el va elevar a categoria d’heroi per a l’independentisme i, en conseqüència, en un atroç enemic per al PP. El 17-A, sense voler-ho ell, es va convertir en un símbol nacional i en un exemple, utilitzat políticament, que en una Catalunya independent la policia podria gestionar-se d’una manera professional i moderna. Un any abans, Trapero va cometre un error infantil, a l’acudir a una festa trampa a Cadaqués, de la qual es va difondre un vídeo viral que confirmava que Junts i el seu entorn volien apropiar-se del seu prestigi. Però va arribar l’1-O i Trapero es va trobar en un foc creuat diabòlic entre el Govern català, que li demanava que els Mossos no fessin res, i el Govern central, que li exigia contundència. Davant els dubtes, Rajoy va enviar a Catalunya la famosa flota de piolins, que van quedar en evidència amb el seu brutal i evitable ús de la força, i l’opinió pública espanyola, incapaç de censurar el PP davant el ridícul perpetrat, va responsabilitzar absurdament del desastre perpetrat el major, que va ser cessat fulminantment després del 155. En l’altre bàndol, va quedar clar que Trapero es desmarcava de l’unilateralisme (que posteriorment va qualificar de "barbaritat") i ja el 2020, quan va declarar davant el jutge que ell es va oferir per detenir Puigdemont, va caure definitivament del pedestal de l’independentisme, que va passar d’entronitzar-lo a ignorar-lo. Fins que el 2020 el conseller Miquel Sàmper el va restituir per sorpresa i, quan ja semblava que havia recuperat el seu estatus, Joan Ignasi Elena el va destituir un any després del seu nomenament amb la vaga i poc creïble excusa de rejovenir i feminitzar la cúpula policial.