Per primera vegada des que es recuperaren les llibertats una coalició de dos partits d’inspiració socialdemòcrata afronta una segona legislatura estatal. Els governs espanyols monocolors han passat a la història. Com també és novetat que els socis d’investidura que acomboien el PSOE hagin estat tants i tan diversos. Certament, encara no es pot copsar com aquesta realitat afectarà l’evolució del partit governamental majoritari, però és evident que el socialisme d’avui, malgrat que no ho publicitin els seus dirigents per por a l’espanyolisme transversal d’allà i d’aquí, no és idèntic al que hauria apostat per convertir Albert Rivera en vicepresident. D’igual manera es desconeix si en un futur serà possible una implicació governamental de forces que avui tan sols són aliats de legislatura. Opcions ideològiques diverses que responen a interessos i objectius distints, que es disputen hegemonies, però que alhora són conscients que qualsevol avenç en llurs objectius passa per evitar ser empassats per l’onada reaccionària global.