Ni gelosia ni malalts: masclistes

S’ha confirmat oficialment que l’assassinat d’un pare a la seva filla i el seu fill, a Horta, Barcelona, ha sigut un crim vicari. És a dir, per fer mal a la mare. Els Mossos ho sospitaven des del primer moment i així es va comunicar a la premsa. I, ¿què va passar? Que totes les burrades que no s’han de dir en aquests casos van sortir a la superfície. Des del 2013 van 52 nens assassinats pels seus pares. O sigui, portem 10 anys explicant com informar-ne. En canvi, aquests dies hem sentit en diverses tertúlies com no se centren a explicar la violència vicària, sinó a fer suposicions i qüestionaments com: "els va matar perquè els menors no patissin pel suïcidi del seu pare", "és un cas de zelotípia", "el pare pot tenir depressió", "no hi havia denúncies", "la família indica que ell estava molt a favor de la igualtat" o "les mares maten més que els pares". Que a una família li costi assumir un crim masclista és comprensible. Que una premsa, a hores d’ara, es presti a caure en males pràctiques i notícies falses és d’escàndol. Ja haurien de saber que els nens no els maten per evitar que pateixin, sinó per fer mal a la mare. Que la zelotípia no és la causa, sinó una de les conseqüències del masclisme. Que es pot produir una fuita de gas, però que si les escletxes de les finestres estaven precintades no és per art de màgia ni cosa dels nens, sinó amb intenció i planificació. Que les malalties mentals i depressions no solen estar al darrere d’aquests casos i que aquesta referència estigmatitza els que sí que el pateixen i no van assassinant els seus fills. Que el 80% de la violència de gènere no es denuncia i que moltes opten per la separació per no judicialitzar el procés. Que hi ha llops amb pell de be, que alguns diuen ser molt feministes de cara a la galeria i, després, agressors de portes endins (recordeu el cas de Lavapiés). Que no són monstres, ni bojos, ni psicòpates a seques. I que no hi ha ni una estadística oficial que demostri que les mares maten més, ja que aquella resposta de Justícia a una senadora del PP amb les dades dels condemnats per assassinats a menors per sexe, no indica això. Perquè s’hi parlava només de condemnats. I en aquest registre ni constaven els condemnats que havien assassinat més d’un fill; ni hi constaven els pares que es van suïcidar després de matar els seus fills. I és clar, no pot ser condemnat qui és mort perquè no és jutjat. A veure si alguna vegada diuen les coses pel seu nom: que en comptes d’"ella no va denunciar" es parli de per què no denuncien. Que en comptes d’"ell està deprimit" es parli més de l’ansietat o depressions que moltes dones viuen per culpa de la violència de gènere, la violència vicària i la violència institucional. Que en comptes de "matar per no fer patir" o per gelosia diguin el motiu real: masclisme i violència de gènere. Però què els costa pronunciar el més senzill, en lloc de teories absurdes que ja hem dit que en aquests casos no són procedents. Menys netejar els agressors i més dir la veritat, per respecte a les mares i a aquests fills que ja estan sota terra.

El més llegit