De l’esquerra exquisida a la caviar

A Maestro, el biopic del director d’orquestra Leonard Bernstein, li sobra, com a mínim, un enorme nas de goma i li falta, entre altres coses, un episodi històric decisiu, tant per a la seva família com per a la contracultura mundial. La nàpia de pega que porta Bradley Cooper, d’aquestes que prometen un Oscar i fan riure una mica, funciona com a metàfora perfecta dels aspectes més artificiosos i fallits de la pel·lícula. L’escena absent, en canvi, mereix alguna explicació més. El 14 de gener de 1970 el matrimoni Bernstein va oferir una festa al seu luxosíssim dúplex de Park Avenue 850. Hi va assistir la crema de l’alta societat més o menys esquerranosa, d’Otto Preminger a Richard Avedon. Aquests almenys hi estaven convidats, però també s’hi va colar (cisant-li la targeta gran a un amic) una estrella de les lletres, Tom Wolfe, amb la seva mirada (i la complexió) de garsa i amb una llibreteta verda d’espiral. Imaginem que hi sonaven sonates de Mozart, mentre els convidats xiuxiuejaven coses com "Per a mi aquest és el primer", dit amb to d’un turista que es disposa a veure algun animal exòtic (un mussol nival o un linx). Es referien, és clar, a albirar el seu primer Pantera Negra. L’acte era per denunciar l’empresonament preventiu i injust de diversos activistes afroamericans d’aquest col·lectiu i la reunió comptaria amb la presència d’uns quants. Fins que hi van aparèixer, mentre sonava algun tema de James Brown (Say it loud, I’m black and I’m proud) i ells acceptaven "tastets de roquefort arrebossats amb nou molta". Wolfe es fixava llavors que els encarregats d’agafar abrics i entregar copes eren blancs i no negres ("Felicia i Leonard són genis"), perquè hauria sigut enutjós que el servei uniformat compartís color de pell amb els convidats. I denunciava, amb aquest i altres detalls, la hipocresia d’una jet set amb un tren de vida altíssim que netejava consciències i buscava prestigi amb esdeveniments com aquest. La crònica, obra mestra del gènere i del Nou Periodisme publicada al Ny Mag, era tan precisa per moments com malintencionada en la seva vocació. Es van enfadar els Panteres i també els amfitrions (Felicia va escriure una carta al Times). I va agradar a altres escriptors, sí, però també ho va fer a la mà dreta de Nixon. El seu valor és literari, però també cultural, ja que l’etiqueta que utilitzava, aquest radical chic, traduït aquí com a esquerra exquisida, continua fent-se servir el 2024. Ayuso, per exemple, es refereix a la ministra de Sanitat com a "esquerra caviar" (fórmula que també és utilitzada per Rocío Monasterio, la Fátima de la classe privilegiada). I Alfonso Guerra s’obsessiona amb les vegades que Yolanda Díaz va a la perruqueria. Fixin-s’hi bé: cada cop que un actor amb un Goya o un Oscar a la mà denuncia alguna cosa, o que es descobreix la compra d’una vivenda d’un socialista, la dreta torna a enarborar l’etiqueta de pijoprogre (o de pagueta). En paral·lel, certa esquerra (a les xarxes especialment) de vegades s’esforça a performar uns orígens humils que no té. Wolfe ho anomena "la nostalgie de la boue" (la nostàlgia del fang). Sempre m’ha irritat sobre manera el típic activista inflexible i regalalliçons que saps (primer perquè ho intueixes i després perquè te n’assabentes) que és un superpijo. M’enfada, diguem-ne, l’ocultació del privilegi. Tot i així, prefereixo el pijoprogre que el pijoboig (el bohemi i desimbolt) i que el pijo amb consciència de classe (l’obertament classista): el primer almenys té certa empatia, s’intenta desclassar a estones, té una mica de culpa. Tot i que la culpa de determinat tipus de pijo hauria d’estar regulada com a part de l’impost de successions.

De l’esquerra exquisida a la caviar

Sempre m’ha irritat sobre manera el típic activista inflexible i ‘regalalliçons’ que saps que és un ‘superpijo’

El més llegit