Al mes de juny, fa set mesos, vaig anar a Ripoll per assistir a la constitució de l’ajuntament i a la previsible investidura com a alcaldessa de Sílvia Orriols. No era clar que passés, perquè tota aquella setmana els partits de l’oposició havien mirat de signar un pacte per evitar que la dirigent d’Aliança Catalana fos la primera magistrada d’una vila que es vanta de ser el bressol de Catalunya i que en el mil·lenari monestir de Santa Maria honora la figura de Guifré el Pilós, el comte més simbòlic de la història del país. Al final, es van imposar els vincles (i els odis) que es generen en un poble per damunt de les voluntats polítiques dels partits i Orriols va ser alcaldessa. M’hi vaig fixar amb deteniment. Tant el parlar com el posat denotaven una convicció ferma en els postulats i una certa aura redemptora, amb totes les consideracions que venen al cas quan del que es tracta és de practicar el mil·lenarisme patriòtic. Em va semblar que Sílvia Orriols interpretava el paper de la ungida que es contempla a si mateixa com l’escollida per ser protagonista d’una consagració. Al mateix temps, tot el que l’envoltava era l’escenografia (amb acòlits matussers que exhibien el triomf amb un aire quasi circense) d’un espectacle potiner, ordinari, grosser.