A dues passes de Taiwan

Encara que la globalització pugui quedar estancada en qualsevol moment, les coses que passen al món ja no sols tenen a veure amb grans escenaris de temporada. Tot està ben a la vora, cada matí, per molt que les opinions públiques nacionals s’entotsolen i es desentenen aviat d’Ucraïna o del terrorisme al mar Roig. Les institucions europees han fet els mil intents per suscitar un demos europeu, però seguim els avenços i retrocessos de la integració europea de manera intermitent i anecdòtica. L’escena internacional fatiga, més fins i tot que la nacional: l’expansionisme de Putin ha passat a segon terme, el chavisme ja no fa titulars i Gaza es difumina als titulars de la mateixa manera que han importat poc les eleccions a Taiwan‒antiga Formosa dels navegants portuguesos‒, encara que sigui un dels punts de risc geoestratègic. Estem a dues passes de Taiwan cada dia, però continuem situant-la en termes exòtics. Un any tan electoral com és el 2024 va començar a Taiwan la setmana passada i ens pot deixar astorats al novembre, quan sabrem qui manarà a la Casa Blanca. Encara que Trump va al capdavant i amb avantatge, Iowa no és significatiu i és millor esperar a veure què decideixen els votants republicans de New Hampshire. Amb el nou president de Taiwan, William Lai, què farà la Xina de Xi Jinping? A diferència del vell partit Koumitang –que va anar-se’n de la Xina continental en guanyar els comunistes de Mao la guerra civil, Lai no refusa declarar la independència de l’antiga Formosa que Pequín considera seva. L’estret de Taiwan serà encara més zona d’alt risc. El que ha fet la Xina a Hong Kong descoratja els taiwanesos. És geopolítica i geoeconomia. La gran fàbrica de semiconductors de Taiwan seria el pastís d’aniversari per a la Xina post Mao que comença a inquietar-se econòmicament. Fa dècades que la Xina diu que la independència de Taiwan significa guerra, però les seves amenaces generalment són de cautela confuciana. Les xarxes socials que el Partit Comunista Xinès controla han actuat durant les eleccions de Taiwan, aliat preferencial dels Estats Units. Taiwan viu un canvi generacional: els joves, més distants de Pequín; els grans, sense ganes de canvis bruscos, disposats a no contradir el seu statu quo fàctic amb una Xina continental més còmoda amb els possibilismes del vell partit nacionalista fundat per Chiang Kai-shek ‒màxim enemic de Mao‒ que amb l’independentisme del Partit Democràtic Progressista de l’electe William Lai. Com els tigres del sud-est asiàtic, Taiwan està als millors aparadors del creixement econòmic, sumant-se a una paradoxa sorprenent: una illa de 36.000 km², sense grans recursos naturals, creix i progressa tothora mentre que una Veneçuela ‒extensa i abundant en petroli‒, està en fallida per haver abandonat l’Estat de dret i l’economia de mercat. És una altra fotografia de l’abans i després d’un mal que consumeix, com la misèria a Corea del Nord i l’abundància a Corea del Sud. És predictible, i més encara si Trump torna a la Casa Blanca, que l’emperador Xi Jinping procuri acostar-se a l’arxipèlag institucional que és la Unió Europea. En aquesta nova circumstància, com actuarà Brussel•les per respondre amb profit ‒i segons els seus desitjos ocults‒ sense provocar tensions amb Washington? Cada vegada és més clar que a la Unió Europea li ha arribat l’hora de l’eurorealisme.

A dues passes de Taiwan

Fa dècades que la Xina diu que la independència de l’illa significa ‘guerra’, però

les seves amenaces generalment són de cautela confuciana

El més llegit