Avui el Congrés reformarà la Constitució de 1978. És la tercera vegada. I no passarà res. El PP i Sumar expressen la paradoxa. Els de Feijóo i els de Díaz resumeixen el bloqueig habitual que viu la Carta Magna, una de les tres que menys s’ha reformat a la UE. El PP pateix d’una por atàvica de tocar ni una coma del que llavors es va acordar, per cert, sense el suport d’una part de la tradició que representa. La interpreta com un text de màxims. Sumar encara pateix de l’adamisme podemita i sempre que parla de reformar la Constitució només enarbora els fantasmes que espanten el PP. Del PSOE de Sánchez es pot esperar una cosa i la contrària. Depèn del sol que més escalfi. El resultat és que fa dècades que les persones discapacitades esperen dignament que la principal llei del seu país deixi d’anomenar-los el que no són: disminuïts. Gairebé gairebé ja els podria anomenar persones amb capacitats diferents. Però això seria massa avançat per a alguns. És el que té el consens. I el que ridiculitzen alguns del que es va fer el 1978. No s’ha de sacralitzar, però tampoc demonitzar-ho.