No és la primera vegada que escric sobre això. Ho he explicat almenys en dues ocasions. Una, en una novel·la, utilitzant una primera persona fictícia que hi va haver qui va mal interpretar com a real. L’altra, en un petit assaig, aquest sí construït des d’aquesta primera persona del singular que és personal i, per tant, política. En els dos casos, aquest exercici memorístic em va servir per verbalitzar, mitjançant la paraula escrita, la meva condició de malalta mental, un fet de què, no obstant, he parlat poc amb les persones que han intentat ensenyar-me a estimar-me bé, sense fer-me mal.