Als 20 anys em vaig enamorar fins a les arrels del moll. Pablo Neruda i els seus Veinte poemes de amor y una canción desesperada em van acompanyar en els embats del desig, la melancolia del desig, l’alegria o el neguit en què esclatava el món. Podia recitar d’una tirada diversos poemes, com aquell que comença: "Te recuerdo como eras en el último otoño. / Eras la boina gris y el corazón en calma". Després, amb el transcurs dels anys, quan vam saber el que sabem, penso en el poeta amb un pessic d’aprensió; dues ombres allargades han enfosquit la seva figura.