Als 20 anys em vaig enamorar fins a les arrels del moll. Pablo Neruda i els seus Veinte poemes de amor y una canción desesperada em van acompanyar en els embats del desig, la melancolia del desig, l’alegria o el neguit en què esclatava el món. Podia recitar d’una tirada diversos poemes, com aquell que comença: "Te recuerdo como eras en el último otoño. / Eras la boina gris y el corazón en calma". Després, amb el transcurs dels anys, quan vam saber el que sabem, penso en el poeta amb un pessic d’aprensió; dues ombres allargades han enfosquit la seva figura.
Neruda, Depardieu i altres monstres sagrats
El debat sobre la separació entre l’home i l’obra artística
Temes:
El més llegit
- Els Mossos investiguen una baralla entre un home i el coronel Pedro Baños mentre firmava llibres per Sant Jordi
- Les principals cases d’apostes ja tenen un candidat favorit per ser el nou Papa
- Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?
- Un bacteri, possible causa de l’augment del càncer colorectal
- Les núvies artesanals de Yolancris enlluernen a la Barcelona Bridal