Com abans de la covid

En les últimes setmanes, els casos d’infeccions per virus respiratoris s’han disparat, cosa que ha portat a un estat de saturació als serveis d’urgència i ha obligat els hospitals a desviar els recursos escassos (per motius estructurals, i pel període vacacional) i fins i tot a posposar intervencions no urgents. Ha fet fortuna el terme tripledèmia per fer referència a la tornada de la grip, continguda en anys anteriors a causa de les mesures excepcionals contra la covid-19, a la presència d’aquest coronavirus, convertida ja en una cosa crònica, i de la resta de virus respiratoris que proliferen en aquest període de l’any que vivim més tancats en interiors. Però l’episodi que estem vivint no és, fonamentalment, gaire diferent de les situacions habituals en cada onada gripal de qualsevol hivern anterior al del 2019. Aquesta és una constatació que hauria de portar a no alarmar-nos. Però també a analitzar molt críticament el que està passant. Després del que ha passat durant la pandèmia, les coses no haurien de ser exactament igual que abans. Alguna cosa hauríem d’haver après. Després d’haver gestionat una emergència sanitària infinitament més greu, és insòlit que mesures com les d’agilitzar les baixes mèdiques perquè simples tràmits que no requereixen atenció mèdica no entorpeixin l’operativa dels centres de salut hagi hagut de ser arrencada a empentes. Abans de la covid, ens sorprenia veure com els ciutadans de països asiàtics, en un exercici de responsabilitat col·lectiva, es posaven mascaretes quan els virus respiratoris començaven a circular en l’ambient (i sense cap dubte, quan ells mateixos eren susceptibles de contagiar). Hauria sigut esperable que aquesta pràctica fos adoptada amb normalitat després de la pandèmia. Però les vacil·lacions de les autoritats sanitàries per impulsar aquesta mesura, de manera més primerenca i en tots els llocs més susceptibles (centres mèdics, però també farmàcies i residències) ha sigut un reflex del pitjor que va passar durant l’última crisi sanitària, i no de les lliçons més profitoses. De nou el rebuig d’acceptar qualsevol mesura de coordinació arribada des del ministeri o acordada per consens en la conferència interterritorial, i no per raons objectives sinó, es pot presumir, pels rèdits polítics que alguns calculen de donar pàbul als sectors abonats a la insubmissió sanitària. Perquè aquesta vacil·lació, o encara més, recerca del conflicte sigui quina sigui la proposta a abordar, no fa més que alimentar al negacionisme més irracional que ha resistit qualsevol evidència. La timorata campanya de vacunació de grip i covid, que només ha cobert un terç de la població i no ha sigut precisament proactiva, no només deixa la població més descoberta davant les infeccions. De nou, s’ha renunciat a enviar un missatge clar a aquests sectors irracionalment reticents. Una altra oportunitat perduda ha sigut la no-activació de l’Agència de Salut Pública (i els seus equivalents en l’àmbit autonòmic). Tot i que tampoc hagués canviat gaire les coses tret que se l’hagués dotat dels recursos, l’autonomia i el prestigi necessaris perquè fos percebuda pels ciutadans com un referent de confiança per oferir guies d’actuació que servissin per orientar tant les polítiques públiques com, de manera menys confusa i polèmica, els pacients, avui més insegurs i inquiets del necessari.

El més llegit