Hi ha una Barcelona que cau a trossos. Bé, de caure no cau del tot: la runa queda moltes vegades suspesa en l’aire, atrapada en una malla verda col·locada estratègicament sota el balcó o la cornisa. Els sortints dels edificis són l’estructura que a ulls vista, des del carrer, visualitza millor la ruïna i el deteriorament de les façanes. Després està el que no es veu, que és el que fa mal de veritat. De portes endins, al mateix portal de la finca o a les cases, les bigues que fan de crossa perquè les famílies que viuen allà continuïn fent la seva vida amb l’aluminosi al cos. Igual que hi ha llistes d’espera per a pròtesis de maluc, al Besòs continuen abonats a la cua per a la normalitat anhelada des de fa massa temps. En tenen el diagnòstic fa dècades, un tractament mèdic certificat en un pla de rehabilitació municipal, però esperen, continuen esperant, el seu torn, que mai arriba per a l’obra promesa.