En altres temps, una servidora havia freqüentat el Publi i el Savoy, cines molt recollidets per a un dissabte a la tarda. Però també vaig fer cua en alguna ocasió al peu d’una altra sala règia del mateix carrer, un encreuament escollit sovint com a simple punt de trobada: la cantonada de passeig de Gràcia amb la Gran Via, davant el llibre vermell de Joan Brossa. ¿On quedem? A la porta del Comèdia, a les set. Doncs res, un altre cine que se’n va en orris, una altra osca a la culata. Sí, ja ho sé, una mort anunciada, per l’eclosió de les plataformes en streaming, Netflix i d’altres. Però, tot i així, al conèixer la notícia, diversos amperes de corrent sacsegen l’espinada. Si les cròniques escrites des de Barcelona portessin música incorporada, fa anys que estaria sonant la Partita número dos per a violí, de Bach, sense parar, en bucle descendent.