Vaig parar a posar gasolina fa sis setmanes, camí de Pontevedra. Vaig dubtar, però al final vaig omplir el dipòsit. Cada vegada que ho faig sento que em claven una pallissa i durant diversos quilòmetres condueixo amb una rara tristesa entre les mans. Va passar una cosa extraordinària aquell matí. Va sortir l’empleat de la gasolinera i em va dir pel meu nom. Vaig trigar dos segons a reconèixer-lo. ¡Era Atanes! Havíem estudiat junts a l’institut. "Quantíssims anys", vaig dir sorprès, i em vaig llançar a fer-li una abraçada, que ell va correspondre com va poder perquè maniobrava per ficar la manguera en el dipòsit. "Home, no tants. Ens vam veure per carnaval". Em vaig quedar aixafadíssim. Jo només el recordava de feia trenta anys. ¿Com havia pogut passar tant temps –tres dècades– des del febrer passat?