El triangle de les Bermudes de la setmana

Diumenge, el primer dels 52 que conté l’any. Un dia per aixecar-se tard, amb la calma que evita carbonitzar les torrades de l’esmorzar. Per llegir els diaris amb la delectació del paper. Per quedar amb els amics a l’hora de l’aperitiu. Altrament, d’atrinxerar-se a casa, un fons musical acompanya el minuet de la intendència domèstica. Pel celobert s’escolten aspiradors i el centrifugat frenètic de les rentadores. Cap al migdia, es comença a percebre el soroll d’olles, ja que es disposa de més temps per cuinar. Els matins solen transcórrer plàcids, plens de si mateixos. El problema sobrevé en les tardes de diumenge, quan de vegades s’apodera d’un, a mesura que passen les hores, una sensació estranya. Letargia. Atordiment. Una galbana abismal. El gran T. S. Eliot va dedicar a la baixada del crepuscle dominical un poema de joventut: "¡La tarda, la llum i el te!/ Nens i gats al carreró/ l’abatiment incapaç d’amotinar-se/ contra aquesta tediosa conspiració!". Ah, l’ennui, la desídia, l’angoixa essencial del setè dia. En un assaig titulat Els miralls de diumenge, Antonio Moreno explica que la primera definició de diumenge com a talps literari es va donar en el modernisme, sobretot entre els poetes simbolistes. L’spleen de Baudelaire. El buidament espiritual en les societats industrials. Ciutats i vivendes inhòspites, feines alienadores. Pobresa. Tot i que soni increïble, s’han fet investigacions i s’han escrit llibres sobre l’assumpte, i sembla que diumenge –especialment la tarda– supera en tristesa dilluns, no tant perquè anticipi la tornada a la rutina de les classes o a l’oficina, sinó perquè constitueix l’únic moment de la setmana en què tenim un moment de reflexió. De contemplar el que torna el mirall. En l’adolescència primerenca els diumenges a la tarda em mataven. La sintonia del Carrusel Deportivo al transistor del meu pare i el marcador simultani incrustaven un torpede en la línia de flotació. Anís Las Cadenas, de finíssim paladar. Suposo que aquell malestar indefinible es devia en part a la tancada forçosa a casa. Ara, en canvi, ni el múscul ni l’ambició ni el pakistanès de la cantonada descansen diumenge. De vegades sintonitzo Isabel Coixet a Radio 3, en el programa Alguien debería prohibir los domingos por la tarde, del qual he robat el títol per a la columna. Punxa bona música, parla de pel·lis, lectures i viatges; i tot i que a ella no li agradi, la seva veu calma. La genialitat dels pòdcast és que pots escoltar-los quan et vingui de gust. En el fons, cada dia conté una gota de Sunday blues al capvespre, quan adverteixes que el temps s’escorre com l’aigua pel colador i les travesses (metafòriques) continuen quedant-se en l’aire.

El triangle de les Bermudes de la setmana

Primer diumenge de l’any: sobre la seva mala fama i el ‘Sunday blues’

El més llegit