Maneres de canviar

El fet curiós del fosfè és que es dona, generalment, en absència de llum. No recordo quan vaig sentir per primera vegada aquesta paraula tan bonica que no cansaré de repetir (fosfè, fosfè, fosfè); el que no oblidaré, no obstant, va ser la sorpresa que em va produir el fet que convenia veure’ls amb els ulls tancats. I els vaig tancar, en efecte, i em vaig fregar les parpelles i llavors van començar els focs artificials dins del meu cervell. Com més minuts dedicava a aquesta pràctica, més gran era la seva riquesa lluminosa. Amb el temps, vaig començar a advertir patrons que es repetien, tot i que combinant-se de tal manera que semblaven nous. Quan em fico al llit, després de col·locar-me de cara amunt, amb el cap sobre el coixí doblegat, em faig cada dia una xutada de fosfens abans d’entregar-me al son. Mantinc la il·lusió que els rajos i llampecs que se succeeixen a l’interior de la volta cranial a l’estimular les parpelles creïn el lloc en el qual s’emmagatzemen els records, també el lloc en els quals es reprimeixen o s’obliden. Això és el que em pregunto: ¿oblidem o reprimim? M’interessa saber en quin cau fosc de l’encèfal abandonem aquelles experiències que ens van fer mal. En ocasions, quan algun dels fosfens dura més de l’habitual, em sembla distingir una espècie de masmorra als barrots de la qual apareixen amb desesperació els rostres de les persones (reals o imaginàries) que es van creuar en la meva vida i a les quals he oblidat perquè la seva memòria em feia patir. En els fosfens veig i em veig. La meva psicoanalista em pregunta per què, tot just ajeure’m al divan, tanco els ulls i em frego les parpelles. –Pels fosfens –li dic jo. –¿Pels fosfens? –Sí, donen llum al meu passat. Permeten que m’acosti a la meva màquina de pensar, al meu cervell. –El que vostè digui –conclou vostè, incrèdula. –No és el que jo digui –em reafirmo–, és el que és. El dia en què la paraula de l’any sigui fosfè, en comptes de polarització, el món haurà canviat. Fosfè.

El més llegit