Campanades

Un país que es passa dies comentant el vestit d’una presentadora de televisió en la retransmissió de les campanades de la nit de Cap d’Any, i això tots els anys, té un problema. El problema no és l’amnistia als independentistes catalans escapats a l’estranger precisament. Tanmateix, hi ha molta gent que ho creu (i creu que Espanya es trencarà) sense reparar que d’aquí un any ningú recordarà ja els independentistes catalans pròfugs i, en canvi, el país continuarà parlant del no-vestit de la presentadora de la televisió, que repetirà actuació (no així el vestit) en la nit de Cap d’Any. El temps passa però el fet secundari queda. N’hi havia prou amb veure en un altre canal de la televisió la mateixa nit de Cap d’Any el revival d’actuacions de músics de l’últim mig segle per adonar-se que és així. Ja gairebé ningú sabria dir qui era el president del país ni els principals problemes d’aquest quan es van gravar aquestes actuacions, però tothom podia repetir unes cançons que semblarien destinades majoritàriament a la desaparició. Fins i tot els intèrprets mateixos semblaven renascuts, tan reals i vius apareixien a la pantalla malgrat portar ja alguns d’ells temps morts. És el que té l’eternitat. Els periodistes s’empenyoren que l’important i el que queda és el que ells escriuen en els diaris, però el que queda en la memòria d’un país, passat el temps, és el que van menysprear per insubstancial o perquè ho van considerar efímer. Qualsevol que agafi un diari de fa un any observarà que res del que s’hi explica té ja sentit a excepció del vestit de la presentadora en les campanades aquella nit de Cap d’Any. Fins i tot es comparen d’un any a l’altre per veure quin deixava a la vista més part del cos d’ella. Això vol dir que als espanyols el que veritablement els importa és això i no les circumstàncies en les quals té lloc, que al cap d’uns quants mesos hauran canviat com els núvols. Tot passa i tot queda deia Antonio Machado, a qui tothom cita ara vingui o no vingui a tomb. La presentadora convidada Les campanades d’aquest any han creat, però, una novetat, que és la de la presentadora convidada, una cosa que en el món editorial ja està inventada fa temps només que en sentit invers: en lloc d’encarregar-te un llibre o de donar-te un premi per ser un presentador de televisió conegut, aquí el que s’ha fet és convertir en presentadora una persona famosa per una altra raó. I no per una raó qualsevol: per haver sigut objecte d’una agressió sexual en vista de tot el món, ja que es va transmetre en directe per televisió. El que sorprèn és que l’agredida hagi acceptat la invitació tan contenta en comptes d’agafar-s’ho com el que és: una nova agressió a la seva persona, ja que no se la va convidar per ser futbolista sinó per haver-se fet famosa per l’agressió sexual soferta, perquè de futbolistes n’hi ha moltes a Espanya, dues d’elles declarades les millors del món en els dos últims anys, i ningú les va convidar a presentar les campanades de la nit de Cap d’Any vestides de festa. Esperem que no es converteixi en cap altra variant imaginativa de les cadenes televisives que lluiten entre si per atraure la quantitat d’espectadors més elevada en aquell moment en què tot el país està mirant la televisió i es repeteixi en els següents anys renovant el presentador o la presentadora amb morbo, no el seu vestit com en el cas de la que ho provoca a base de reduir-lo més cada vegada.

El més llegit