El millor regal de Reis és el ‘Quixot’

El regal perfecte no exis... Torno a començar: el regal perfecte és el Quixot. El Quixot s’assembla molt a les joguines que a la caixa inclouen la forquilla d’edat a què estan destinades: "de 0 a 99 anys". "Los niños la manosean, los mozos la leen, los hombres la entienden y los viejos la celebran", es diu al capítol 3 de la segona part. Si, en canvi, ets dels que tramen presents segons el caràcter, podem llegir al pròleg que està pensada perquè "el melancólico se mueva a risa, el risueño la aumente, el simple no se enfade, el discreto se admire de la invención, el grave no la desprecie ni el prudente deje de alabarla". Els clàssics són com ràdios: és igual quan i on les compris, perquè sempre sintonitzaran amb la llengua i les preocupacions de l’època i el lloc de destí. Una ràdio dels anys cinquanta anunciarà una passada de Lamine Yamal, una altra matança a Gaza, una setmana més de sequera a Catalunya. De la mateixa manera, al Quixot només plou una vegada, just abans de la hilarant aventura de l’elm. I en l’episodi dels galiots, el cavaller allibera uns petits delinqüents condemnats: "No está bien que unos hombres se hagan verdugos de otros hombres", diu, i tu ho pots pensar si obres avui un diari. No es defensa el Quixot com el millor llibre de la història (tot i que ho és), sinó com una manera de veure el món i de viure l’època que t’ha caigut en desgràcia. Sempre he vist el cavaller com algú que va amb una forquilla en un món on només se serveix sopa (però potser l’error sigui que aquest món no ofereixi a tothom menjar sòlid). Uns pensaran que el cavaller era "desfacedor de agravios, enderezador de entuertos, asombro de los gigantes" i d’altres que tenia "vacíos los aposentos de la cabeza". Però el cas és que el Quixot, boig i lúcid, no només és "el azote de los malos", sinó l’"imitador de los buenos". I això ho entén fins i tot un nen i ho hauria de comprendre sobretot un adult poderós. La meva edició del Quixot, amb lletres daurades, és de 1990. Pensava que ens l’havien regalat en una d’aquelles xerrades que Planeta oferia per vendre enciclopèdies a canvi d’un regal i que van ser com anar a missa a la meva família. Però veig que és de l’editorial Edicomunicación, així que és més probable que arribés a casa a través del Cercle de Lectors. Sé que la vaig llegir a trossos fins que, als 17, la vaig descobrir sencera. Vaig entendre per què riem amb pena d’algú que trepitja una pell de plàtan, vaig intuir la bellesa violenta que brunyeix la desgràcia de l’humil i la virtut en la bogeria desinteressada i també per què m’emocionava tant quan un col·lega, que jo veia tristíssim, intentava treure ferro al tema i explicar un acudit. No record amb precisió, dic, com va arribar el llibre a casa. Vull pensar que van ser els Reis. I sé quina edició demanaria per a qualsevol ésser estimat: la de Blackie Books, de la seva col·lecció Clásicos Liberados, amb QR que porta l’obra més enllà de la pàgina, amb fotonovel·les, amb aportacions de Bowie o Borges o Vallejo, que l’acosten, al cap i a la fi, a qualsevol persona entre 0 i 99 anys. Una edició que rema, de forma respectuosa i vigorosa, amb rigor de catedràtic o d’ebenista i amb curiositat sense prejudici de pàrvul o de poeta, a favor que per fi els nens la grapegin, els joves la llegeixin, els homes i les dones l’entenguin i els vells i velles la celebrin. El millor regal per als que han aconseguit aprendre el que deia Cervantes: "Con poco me contento, aunque deseo mucho".

El més llegit